TALMENT, COM SI ES TRACTÉS DE CINE DE BARRIO.

Dilluns, coses que passen, em va tocar passar 15 hores a les urgències de Vall Hebron. La meva mare ens va donar un ensurt, només això, però ja és prou. Ja és prou que tot just a les 10 del matí rebis una trucada de l'hospital de dia on va. I.. apa, tots en dança, de fet només jo, vaig ser la única que va sortir corrent cap a l'hospital, vaig arribar abans que ella en l'ambulància. Només deixen entrar a un acompanyant, així que dos tampoc té gaire sentit, dos morint-se de fàstic tot sols. El rebre em toca a mi, perque sóc qui està amb ella i sap que pren, que no pren i com està del sucre i la pressió i totes aquestes coses que demanen. Et comencen demanant que li ha passat, que jo no hi era! i la doctora de l'hospital de dia ja t'ho explica en l'informe tan xulo que porta "l'ambulancieru". Toca explicar el que t'han dit per telèfon. I llavors, esperar.

Un dia a urgències, pot ser llarg, per això cal buscar-se distraccions. Vaig agafar un llibre, per si de cas, però s'entesten en posar als malalts en llocs amb poca llum o quan hi ha llum, no hi ha cadira per seure. Acostuma a fer calor a urgències, per la qual cosa acabes portant un munt de coses al damunt que no saps on deixar. Les urgències de Vall Hebron, són un lloc curiós, hi ha tot un procés i una jerarquia. Arribar en ambulància és ideal, perque el senyor de l'ambulància et fa l'entrada més ràpid i sense cues i et procura una llitera per poder recuperar la seva, pur egoisme. Quan va fer l'entrada, la van deixar allà al mig, tots els boxes eren plens, allà al mig hi havia poca gent, només tres, després el local es va anar omplint de clientela, però a nosaltres ens van portar a la sala d'observació, que no havia llum per poder llegir, ni posant-me ulleres. Cap a les dues de la tarda, la meva germana va venir i vaig poder anar a dinar, així podia anar sortint i respirar. Però el segurata de la porta, en Berlusconi, ens feia marcatge ferotge i ens vigilava que no estéssim les dues dins. A la sala d'allà fora, anaven arribant parroquians, tot adobat amb els de manteniment, que anaven fent "xapusses o remiendus" canviar un fluorescent, arreglar un mostrador. L'hora de més èxit del local, deuria ser cap a les 7 de la tarda, havia un ambient!. L'edat de la clientela, podriem dir, que tots eren experimentats, ma mare ja té 75 anys i deuria ser dels jovenets! El 75% amb mascareta, i bombones d'oxigen. En Berlusconi, va acabar el seu torn i la meva germana i jo vam poder descansar, el marcatge va passar a ser més laxe i ja no ens deien res. Cap a quarts de vuit, li van donar de sopar, un caldet, que no valia res, per tonteria de la meva germana i meva, una mica més i s'ennuega, perque la meva germana va dir que era gratis i jo vaig imitar al Nunyes al Crackòvia.

Repartir els sopars i tot va canviar. El Paco Martínez Sòria, va entrar en acció, va començar a cridar: "Joven, Joven, que me estoy orinando", quan no deia "fermero, fermera, que tengo necesidad de orinar!" Cada vegada que passava algú amb bata blanca el cridava o sense que passés, "Jefe! que me traigan la escupidera, que me estoy orinando" No sé pas quants cops el "Paco" va pixar. Com que duia bolquers no li feien gaire cas, però per no sentir-lo cridar li portaven la "escupidera". Havia una dona en una llitera que estava allà estirada com si fos la "maja desnuda" o millor encara, la Chus Lampreave a ¿Que he hecho yo para merecer esto?, que pujava i baixava de la llitera i es passejava per allà com si fos el casal d'avis i estava esperant que vingués l'ambulància a recollir-la i portar-la a casa, com que és gratis! i paga Catalunya! Quan d'aqui a un any calgui tornar els bons i els interessos dels bons de la gene, ja veurem qui paga les ambulàncies! I el Paco Martínez Sòria anar cridant que es pixava. Però en Paco, tocava tots els registres i va arribar el moment en que va començar a tenir gana. "Jefe! nena! fermero, fermera! que tengo apetito!" apa ja hi som!ara té gana i no li podien donar res. "Que me des algo para comer!" "Un iogurt!" Llavors anava alternant, les ganes de pixar amb la gana. Després del iogurt, va començar a demanar un "bocadillo" després va tocar el torn a les magdalenes. L'home tenia lèxic i l'usava correctament, però era un maleducat! Amb la meva germana feiem càbales d'on era. De Tarazona com en Paco Martinez Sòria, messetari de Leon o Palència. Va resultar ser de Màlaga, raríssim, perque no tenia el parlar! En Paco, intentava sobornar al personal, per que li donguéssin alguna cosa de menjar, ensenyant que portava diners, en una cartera amb un Snoopy brodat. Dintre la sala on estàvem nosaltres, amagats per cortines, hi havia un home que no callava i li estava explicant tota la seva vida a un altre que no sabem la relació que tenien, però que tampoc no es sentia, l'infermera li va haver de dir que es callés per poder fer l'electro. En Paco, finalment, va tornar a cridar, "Joven! fermero, fermera! que me ahogo! que de aquí no sale nada!" Perque, en Paco, portava mascareta amb oxigen! Com no se li havia d'acabar si no havia callat i havia estat cridant tota l'estona. A una dona que tenia tota la pinta per sortir a l'APM, dient allò de: "a mi me habla clarito, les sufisie que son?" li va sonar el mòbil i sorpresa per tots, quan el treu va resultar ser una black berry d'última generació!. Per sort, quan ja eren quarts d'una, va venir el Doctor Manito, perque era mexicà i no sabiem com es deia, i que portava una polsera molt xula, que era qui visitava la meva mare i va dir que el segon anàlisi havia sortit millor i que ja podiem anar a cap a casa, ¿Necesitan que llamemos una ambuulancia? I que foto jo amb el cotxe que tinc al aparcament tot el dia, i em caldrà demanar un crèdit a la Caixa per pagar!