Havia d'agafar el tren molt d'hora, així que en el moment de sortir de casa per anar a l'estació encara no havia el moviment normal de gent que va a treballar. A l'estació havia gent, però tots encara endormiscats i desitjosos de poder seure al seu seient i que el tren es posés en moviment per poder continuar aquell somni on havia quedat, d'altres semblaven molt ansiosos per poder preparar la jornada de treball que els esperava al seu destí. El tren va sortir de l'estació amb puntualitat suïssa, quan va sortir a la superfície, encara era negra nit i no es veia res. La culpa la tenien aquells vidres que ara posen als trens, que són emmirallats per dins i no deixen veure res de res del que hi ha a l'exterior.
Sempre m'ha agradat viatjar en cotxe, en autobús o en tren, perquè es pot veure el paisatge, però ara fins que no es fa de dia, no es veu res. M'agrada quedar-me envadalida i badar per la finestra, veient tot el que hi ha fora, si fa bo, si està núvol. M'agrada reconèixer per on passo, si és un camí conegut o conèixer el lloc per on passo si és el primer cop que hi vaig.
En el viatge d'anada, la gent va dormir i va treballar amb els seus portàtils, en el de tornada van continuar treballant amb els portàtils alguns, altres fan que treballen, miren l'agenda, el mòbil, apunten coses de forma compulsiva i passen les pàgines amb pressa com si d'un moment a l'altre haguessin de sortir corrent a fer alguna cosa, la qual cosa és impossible, perquè el tren no pararà fins que no arribi al seu destí.
Vaig aprofitar per llegir, vaig començar i acabar el llibre que havia agafat (ja faré un post del llibre) i encara em va sobrar temps per poder badar per la finestra i mirar a la gent que viatjava en el tren.
3 comentaris:
I a la tornada no vas aprofitar per xerrar amb el jefe, home!
Mireia:
Anava en un altre vagó. A més així vaig poder llegir i observar a tothom per poder fer un post, jejeje.
Quan jo viatjava en tren, cosa que des de que visc a la Seu no puc fer, no aconseguia llegir massa perquè m'embadalia mirant per la finestra encar que el trajecte fos el de sempre. Un dels millors paisatges és quan vas cap a Tarragona i passes pel Garraf, sobretot si viatges al pis de dalt! Parlo dels penya-segats i l'onatge del mar que sembla que vagis a caure-hi, no dels que estan prenent el sol a la platja lleugerets de roba!
Publica un comentari a l'entrada