dijous, 1 de setembre de 2011

LA SENYORA MANUELA

Quan era petita, a l'escala de casa com en moltes altres hi havia portera, La Senyora Manuela. Ara només la poden mantenir aquells pisos que són molts veïns o que són rics, en una comunitat de 20 veïns, que es discuteix fins el cèntim una bombeta, l'últim que caldria ara seria una portera! A casa, la portera vivia a la porteria, és un pis gran en contra de totes les porteries, cuina tipus office, quatre habitacions, quarto de bany, la pega, és interior. Quan la portera va plegar de ser-ho, perque uns quants veïns no la volien, hi van continuar vivint, pagaven un lloguer. Els meus pares van comprar el pis abans que jo nasqués, no tenien tele, quan jo vaig nàixer ja teniem tele, però la senyora Manuela si que en tenia i la meva germana que era una nena molt simpàtica, quan volia i amb qui volia, de fet com ara. Doncs això, la germana baixava cada dia a veure La familia Telerin". 

No sé qui portava a qui d'excursió, jo no hi era, però sembla que alguna vegada havien anat a algun lloc a passar el dia i el meu pare, que també feia moltes fotos, no tantes com jo, però pels temps que corrien tenir càmera ja era un gran que, feia més fotos que la mitjana. Si fos viu, ara fliparia! i es faria creus de pensar que jo en un matí puc arribar a fer 200 fotos si surto a veure floretes i de la quantitat de fotos que tinc en paper. Torno a prendre el fil. El meu pare, portava la càmera amb ell en les sortides, deu ser hereditari! i feia fotos, si clar, portar-la per dur pes tampoc cal! Un cop fetes les fotos, quan s'acabava el rodet, de 36 fotos, que podia no ser el mateix dia, calia portar-lo a revelar i podia trigar una setmana en tenir les fotos en paper i poder veure-les i saber com havien sortit , ho explico per si algú no ho recorda o no ho ha vist, com els discs de vinil reproduir-se en un tocadiscos.

En una d'aquestes sortides el meu pare va fer aquesta foto de la meva germana i després tot cofoi de la seva pubilla en va fer còpies i les va repartir, a part de donar-les a les tietes i iaies, també en va donar una a la senyora Manuela.

La senyora Manuela, ja no viu a l'escala, fa anys que va marxar i es va comprar un pis allà al barri, molt a prop de casa. De vegades ens la trobem pel carrer. Fa qüestió d'uns mesos ens la vam trobar, feia molt temps que no la veiem. Quina alegria la dona, de veure la meva mare i a mi i que la saludéssim, sempre la he saludat quan la he trobat pel carrer, però la senyora es va posar molt contenta, es van seure en un banc i van estar xerrant, jo vaig apuntant a ma mare, que com el metge alemany li amaga coses, cal donar-li l'entrada i anar recordant-li coses. Però si es tracta de coses de quan jo no existia, encara és capaç de mantenir una conversa. La senyora Manuela per l'octubre farà 90 anys, viu sola, ja fa anys la van operar d'un genoll i pel gener l'han d'operar de l'altre. 
Ahir a la tarda, va venir a veure ma mare a casa i va portar la foto per tornar-la. El meu pare li havia regalat, no caldria tornar-la. Ma mare que no toca quarts ni hores! i aquesta dona dient que de moment està bé, que com l'han d'operar i l'edat que té, no sap que passarà i que totes les fotos de nens que té de coneguts, si no ha perdut el rastre, les estar portant, perque qui sap com li anirà i si podrà a estar sola a casa seva o si es móra de cop, amb tot això els seus fills molt segurament ho llençaran, perque no sabran qui són aquells nens que sa mare guardava amb tant carinyo. 
Amb va sobtar, com algú pot pensar en aquests termes en la seva pròpia mort i com ho prepara i tot allò que ha anat acumulant al llarg de tota la vida ho va repartint per no veure després tots els records tirats en un contenidor d'escombraries.