divendres, 30 de setembre del 2011

A LA VELOCITAT D'UN ESTEL FUGAÇ


Em reafirmo en l'entrada de l'altre dia "N'hi ha que neixen estrellats", afegiria a la velocitat d'un estel fugaç. Per que si fas un esforç, no només per mi sola, podia ser aprofitat per tots i que ni tan sols tingui la deferència d'haver-s'ho llegit, dol i que qualsevol opinió sigui menystinguda o ni escoltada també. També dol, que tothom marxi i no et diguin ni ase ni bèstia, talment com si fos un moble. Una companya de feina, avui deia, "Que ganas tengo de irme a mi casa!". A mi això no em passa, no tinc ganes d'anar a casa i avui que pensava que això em podria sortir, ni això he pogut fer.

Penso, que si de cop i volta desaparegués d'aquí, ningú no em trobaria a faltar fins que els fes falta o necessitessin algú a qui fotre la bronca. Tinc ganes que arribi l'hivern i així poder tornar als meus dissabtes rutinaris i que ja sé que faré i que em canso com una burra i que no tinc altre cosa en que pensar que en baixar.