divendres, 4 de novembre del 2011

FLOQUET DE NEU


Hi haurà qui malgrat tenir la cara tapada, l'haurà reconegut. No calia que se li veiés la cara. La última visita que vaig fer al Zoo, va ser al juliol de 2003, just quatre mesos abans de que es morís, el potser barceloní més conegut, famós i emblemàtic de tots. Vaig anar amb l'Àlex, una tarda ben calorosa de juliol, com pertoca.

Ara, resulta que n'han fet una pel·lícula, els animalons són dibuixos i les persones, persones. Quan diumenge vaig anar a casa del meu germà, els nens tenien una careta del Floquet i uns fulls de propaganda per pintar. L'Albert ho estava pintant i el pintava de color marró, lògic! El nen es pensava, que era ficció, com en Simba o els pingüins de Madagascar. Li vaig explicar, que en Floquet, havia existit de veritat, que era un goril·la blanc, que un senyor anomenat Jordi Sabater Pi, el va trobar a l'Àfrica, que la seva mare havia mort i que era un bebè i que aleshores el va portar cap a casa a Barcelona i que va estar-hi vivint durant un temps a casa d'aquest senyor i després ja va anar al Zoo. També li vaig explicar o intentar, que era un goril·la albí i que no hi havia més al món i que per això era tan especial. També  vaig explicar-li que amb l'Àlex  havíem anat algunes vegades, cosa que amb ells encara no he anat al Zoo. I tot el repertori de gracietes que el goril·la tenia pels seus visitants, treure's el menjar de la boca, amagar-se quan més gent hi havia, rascar-se per tot arreu, amorrar-se al vidre i  embestir contra el vidre que el separava. 

Està més clar que l'aigua, que en Floquet a l'Àfrica ho hauria tingut més que magre per sobreviure, un albí d'ulls blaus, al país dels negres. Evolutivament, era una tara genètica i suposo que és per aquest motiu, que per molt que s'entestin a creuar descendents, no torna a sortir, de moment cap albí, la natura o la genètica, que és molt complicada, és sàvia.

2 comentaris:

Núria ha dit...

Ja fa molts anys que la política del Zoo és la variabilitat genètica i no potenciar el que no deixa de ser una malaltia genètica. Per això fa força anys, amb en Floquet en vida encara, que s'ha evitat l'encreuament entre germans o, fins i tot, entre el Floquet i una filla (50% de possibilitats de tenir-ne un de blanc). Es va començar a fer intercanvis de goril·les amb altres zoos per poder tenir descendència però evitar la consanguinitat. Així que, de goril·les blancs dubto que en tornem a veure cap!!

Joana ha dit...

D'albins hi ha molt pocs, ja parlant d'humans. Però està clar, que perseguir perpetuar una malaltia és una mica bèstia. Fa gràcia o genera curiositat veure l'únic exemplar, i ja està, és com veure aquella bèstia que havia al museu de zoologia de la facultat que tenia dos caps.