diumenge, 18 de desembre del 2011

Quin dia!

Això és el més a prop que vaig veure els esquís, tant jo com la Itziar. Ja vam sortir tard, em van passar a recollir que eren les nou tocades, si no eren ja dos de deu. Si, bona hora per pujar a esquiar, però que hi farem! coses del Manel! Ja posar els meus portaesquís magnètics enn el seu cotxe va ser tota una proesa, i un parell de portaesquís no es va poder posar, aquell cotxe, serà molt "pijo", però poc pràctic i que uns magnètics no es puguin posar ja és el summum! Després de poder encabir-ho tot, vaig començar a pujar. Fins aquí tot normal. Vam arribar, vam esmorzar, bé i sense presses i ja era tard, quan vam decidir que ja tocava posar-se les botes i fer algunes baixades. Això, és el que vam decidir, però no sempre el que vols, es pot fer. Vam pose'm-nos les botes! Manel, primer baixa els nostres esquís, que jo no arribo en el meu cotxe en el teu menys i amb les botes sóc incapaç, vaig dir. Aquí, va començar el desori, i la clau del portaesquís? En Manel, tenia els seus esquís al cotxe i podia esquiar, però nosaltres dues, no! No podiem treure els esquís, vam remenar tot el cotxe, totes les bosses, totes les butxaques de totes les coses que portàvem i les claus havien desaparegut, com si es tractés d'un forat negre. Mentre tot això passava, ja era migdia i la gent anava plegant, no estava la neu com anar tirant coets. La Lucia i l'Antonio, van plegar i ens els vam trobar i em van dir que ens deixaven els esquís i així poder fer una baixadeta ni que fos. Vaig agafar els esquís de la Lucia i vam pujar en Manel i jo, la Itziar va decidir que no volia. La neu estava ja molt rascada i havia moltes clapes de gel i neu dura, per uns esquís sense cantos. I si el dia que pujar a Andorra, vaig disfrutar, ahir, la baixada no va ser bona i vaig patir, uns esquís que no són teus i amb pedres. Vaig decidir plegar i no arriscar el que no hi ha, ja tornaré i segur que més d'hora i amb neu en millor estat. Si jo esquio amb cautela, sembla ser que faig perdre la confiança als altres. Cony!Sóc jo qui es va trencar un lligament del genoll fa tot just nou mesos i em sembla del tot lògic, que sigui cautelosa quan les condicions de la neu no són les millors i jo ara necessito agafar confiança i recuperar tota la seguretat. Amb neu dura, no tinc prou força a la cama per apretar, però tot arribarà!
Va acabar de passar el dia, amb més o menys normalitat. Quan arribéssim a casa, podriem treure els esquís, tinc una clau amb les claus del cotxe, per tant, això no era problema. Vam arribar a casa, i vam parar a la "brava" davant de casa, vam treure les bosses amb tot el nerviosisme del Manel de parar així al mig del carrer i vaig pujar a buscar les claus. Vam treure els esquís, però una de les meitats del portaesquís no es va poder treure, ja desesperats. Quan van voler arrencar, el cotxe, no arrencava, bateria. Una hora davant de casa, esperant l'assistència que vingués a arrencar el cotxe. Quan ja van haver arrencat i vist com marxaven, em tocava canviar-me i anar a Santa Perpètua a buscar a la meva mare. Arribava a casa meva a quarts d'una, reventada i amb ganes de que s'acabés el dia.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

així els esquís no es ratllen xD

Joana ha dit...

pons:
tal i com estava, era la millor decisió.