divendres, 6 de gener de 2012

Admiració!

Ara per ara, no puc fer res sense haver de muntar tot un dispositiu, com si es tractés d'una visita d'un cap d'estat oficial. Sóc com la ventafocs, però sense final. Per això admiro algú, quan decideix marxar i no té sentiments de culpabilitat i sense obligacions. No és pas inseguretat. Tinc un amic, que fa anys que sempre em diu que vol marxar, però no ho fa mai, sempre marejant la perdiu, i mai no ho farà, per que acabaria reproduint el mateix esquema de vida. Ho veig com aquella peli del Harrisson Ford, La Costa de Los Mosquitos. En canvi, admiro, qui decideix deixar-ho tot i marxar un temps, sense lligams i sense obligacions. Ja ho he dit, no és inseguretat, estic molt segura de que seria capaç si m'hi encaparro, però no em deixen. No es tracta de fugir. 

5 comentaris:

pons007 ha dit...

i cap a on vols fugir?

Carles Casanovas ha dit...

Tothom ha tingut aquest sentiment un dia o altre de la seva vida. És difícil donar-te un consell. Depén dels lligams i de l'afrenta. Quan prenguis una decissió que sigui amb el cap ben clar.

Joana ha dit...

pons007:
no es tracta de fugir, que seria repetir. per tant no sé on vull fugir.

carles casanovas:
si mai prenc una decissió és ben meditada.

Maria ha dit...

A mi m'agradaria poder fer-ho algun dia però a l'imprevista. Anar-me'n sense saber on i deixar-me portar...

onatge ha dit...

Tothom té dret a tastar al llibertat lliurement...

Des del far bona vesprada.
onatge