dimarts, 3 d’abril de 2012

Desesperada

Si, estic desesperada. Tothom es pot demanar per què, si fa quatre dies vaig fer una entrada d'allò més optimista i contenta.
La cosa és molt fàcil, la meva mare no està bé i ella rai, que està diagnosticada, però qui acabarà al frenopàtic o qualsevol altre institució psiquiàtrica, em fa l'efecte que seré jo. Sembla ser que una servidora ha de mantenir la calma i estar tranquil·la i encara posar bona cara sempre i donar les gràcies. Em desapareixen coses. Com que per casa, acaba passant o remenant-ho tot massa gent pel meu gust, em tornaré boja. La meva mare, no es recorda d'on deixa les coses o de res, però jo si que em recordo i encara que on deixi alguna cosa, no sigui el lloc on s'ha de deixar, si que ho recordo, per que és el meu costum deixar-ho allà.
Quan estava de baixa a l'estiu pel genoll, em va desaparèixer un adaptador per targeta microSD. Jo sabia perfectament on l'havia deixat, al moble del menjador, on va gairebé tot si no ho deixo al lloc que toca. La coseta aquesta no va aparèixer, vaig buscar per tot arreu i no va sortir. 
No sóc persona de grans joies, tinc moltes arrecades, polseres, penjolls, però cap és una gran joia, ostentosa ni coses per l'estil. 
Ahir, vaig notar a faltar una polsera, l'havia deixat damunt del moble del menjador, el primer que vaig fer va ser mirar el joier, per si de cas no recordava haver-la desat, però no, no hi era. Al damunt del moble, on la polsera, també hi havia unes arrecades, que si que hi eren, canviades de lloc. He mirat i remirat els llocs més probables. Vaig preguntar a la meva mare si l'havia tocat, no sé per que! però vaig mirar al seu bolso, al seu abric, no fos que l'hagués tocat en un d'aquells pocs moments que te de tocar les coses i guardar-les. Li he preguntat a la noia que ve a casa, si ella l'havia vist, resposta negativa. Li he demanat a la meva germana si l'havia vist dissabte, no sap ni de quina polsera parlo. Falta demanar a la que ve alguns dissabtes a primera hora, però clar, sembla que li estigui  dient que l'ha agafat, això m'ha dit la meva germana. Jo només vull saber si l'han vist i on. D'entrada, no crec que em prenguin res, d'altra banda no deixaria les coses. No sóc malpensada, però ara potser si que començaré a malpensar. No he trobat a faltar res més, de moment, potser no ho he necessitat i no ho sé. Em fa molta ràbia haver perdut la polsera. I no sóc d'aquella gent que no sap viure si no ho té tot sota control, però el que no puc suportar és no trobar les coses quan sé perfectament on ho he deixat. Si continuem així, em sembla que em tornaré boja jo!

2 comentaris:

Agnès S. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Agnès S. ha dit...

Puc intentar donar-te un consell?
El Posa¡t un pany amb clau a l'habitació, i canvia els hàbits de deixar les coses al menjador.
Aquesta clau l'has de portar com les de casa i les del cotxe, diga's a tothom que passa o viu en aquesta casa el motiu, ( els pots ensenyar el post) així ningú es podrà enfadar del perquè tanques amb pany i clau la teva habitació.
No se m'ocurreix res més que pugui ser pràctic d'entrada.

Cuida't i provoca estones que et facin desconectar de la situació. Ànims!