dilluns, 27 d’agost del 2012

Reflexions vàries V

Aquests dies de vacances, a part de Berlín una setmana, han estat molt tranquils, massa pel meu gust i clar, a que m'he dedicat? A jugar al "Apalabrados", a mirar l'horòscop cada dia, la qual cosa no faig mai, a anar a la platja, alguna excursioneta de la senyora Enriqueta i a les nits (malgrat que fa dies tinc ganes de sortir una nit) a veure pelis nyonyes de les meves, que no són aquelles tan ensucrades de Meg Ryan i Tom Hanks, però jo els dic nyonyes, explico, Una Habitación con Vistas, El Paciente Inglés, Lo Que Queda del Día i d'aquest estil. Abans d'ahir, va tocar el torn a Blade Runner, ja sé que em direu, que aquesta no entra dins la categoria de nyonyes, però la meva classificació de nyonyes és especial i rara, com sóc jo, i aquesta és del Harrison Ford i per això no hi ha excuses. Aquesta obra d'art d'en Ridley Scot, amb música de Vangelis, ja té més de 25 anys i que jove i guapo està el tio! Deixant això de banda, quan comença, i explica tota la història dels replicants, en la pantalla surt escrit, Los Angeles, sense accent, que en anglès no existeixen, 2019 i just vaig pensar, collons! que això ja està a tocar. Tindrem aquest ambient decadent i amb una pluja incessant tot el dia? I els cotxes pujaran? I existiran els blade runners? I els replicants? I tot serà sintètic? I anirem vestides com la Joan Cassidy? O com la replicant que no sap que és replicant? 
Avui, he tornat a la feina, ja sé que acabo de dir que les vacances no han estat del tot del meu gust, però...tornar a la feina tampoc calia, uns dies més i crec que hauria estat capaç de reconduir la situació. Després de tres setmanes de tornar a posar-me tota la roba que no em puc posar ara en la feina nova, avui m'ha tocat tornar-me a vestir com una persona formal. Havia d'anar a Tarragona, prometia calor i xafogor i per tant, calia pensar una mica, en tres setmanes em recondueixo ràpidament al meu estil i em calia tornar a pensar en vestir-me de feina. Com que pensava que faria calor, i ara tinc un armari una mica estrany, roba de vestir, però rara, i roba de la meva, que no enganxa ni volent, i desentrenada després de tres setmanes. He anat al més fàcil, un vestit, el vestit negre de fil, que serveix per tot. No el tinc jo per un vestit escotat, ni em tinc per una tia espectacular, que no ho sóc, d'allò més normalet, però cada cop que vaig a veure en aquell i és per feina, em fot una repassada de dalt a baix que ja no sé que pensar. El cas, és que no sé si li agrada la carn o el peix, no ho tinc clar. Cada cop que he anat a veure'l, l'he trobat i m'ha atès, potser fa com el/la dependent/a del Corte Inglés que m'observa i m'estudia. El que sé és que no m'agrada que em repassin així, no és pas mirada de depravat sexual, però mai m'ha agradat que em miressin, a la meva àvia sempre li deia, no em miri, per que em mira? I la "guarderia" que la meva mare em va portar uns dies, per que jo volia anar al cole com la meva germana, però jo vaig dir que no volia anar, per que havia un home que em mirava i no m'agradava i era una foto d'en Franco. Ja em ve de lluny això que no m'agrada que em mirin.

1 comentari:

Agnès Setrill. ha dit...

Vaja! Quines coses et passen! :-)