dimarts, 15 de gener de 2013

I mira que sóc...

I fa dies que no faig cap entrada i en tenies ganes. Volia explicar moooooltes coses, penso, això, una entrada pel blog. Però, després quan m'hi poso, acabo no fent cap de les que tenia pensades. I amb l'edat que tinc, per que una ja té una edat, ja podria haver après i no, no n'aprenc. Sóc primaveres com una nena de quinze anys, fins i tot, m'atreviria a dir que més i tot. I tothom s'atreveix amb mi. En tres setmanes a tot estirar, m'han deixat plantada tres cops. No és que m'hagin deixat plantada literalment, no he arribat a sortir de casa, però, és el mateix o jo em sento igual. Per que haver quedat i estar a punt de sortir, amb la bossa penjada i tot, és com si et deixessin plantada. No sóc difícil de dir si a quedar, sóc social i sociable. Quan dic si, que quedo, ja he pensat i valorat i decidit que si. Si no vull o no em ve de gust, busco excuses o em poso feines, abans de dir que si o allargo fins que decideixo. El que no faig mai, és quan ja és l'hora, dir que no em va bé. Per que haver estat marejant la perdiu i tota la pesca, i després a última hora, et surt un imprevist o ostres, avui no podré quedar o m'han agafat cagarrines... hi ha totes les versions. Un cop pot passar, però que em passi tres cops en tres setmanes i amb gent diferent...ja em sembla que és un gra massa. Que li passa a la gent amb mi?

2 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Avui, mes ben dit ahir vaig baixar a Barcelona, per caminar per el barri de Ribera...con quasi be sempre. He vist a la gent molt seriosa i les botigues buides, amb gent coversant a les portes amb cares de mala llet i preocupació. Això un cop, i un altre, i un altre... La socitat comença a estar convulsa i emprenyada de tanta mala notícia. Com dèia un botiguer al carrer Tantarantana, n'estic fins els collons!!!- Si ha de ser que sigui d'una punyetera vegada. Les persones estem carregades de mala llet i moltes vegades no estem per orgues. Això deu de influir en la gent. Que et deixin plantada tres cops, vol dir que o són tímids (el meu cas) o som inmadurs, incapaços de donar la cara. Pregunta't a tu mateixa, si valen la pena i si et mereixen. Crec que no -per al moment- perquè tu filla meva, vals molt, ja fa temps que et segueixo.

Joana ha dit...

Carles Casanovas:
Moltes gràcies per la floreta.