Són les tres de la tarda d'un diumenge qualsevol. Qualsevol, per que és com tots els altres diumenges. De totes formes, tant és que sigui diumenge com qualsevol altre dia. Tots els dies són iguals. No hi ha res que canvii i el temps s'escola, sense que res canvii en la seva vida. Avorrida i de solitud. El temps passa, tempus fugit, i espera que espera. Que espera? No ho sap. Espera, poder esperar algun dia alguna cosa, i aquest dia mai arriba. Sempre li han dit que l'esperança, és l'últim que es perd.
Està cansada, de rebre sempre negatives i llançar-se a piscines buides. Qui no s'arrisca no trisca, però a quin preu?Diuen que cal tenir cura de les relacions i les amistats, però ella no ho creu. Mai, ningú, s'interessa pel que li passa, ni com està. I mentre, tothom, li omple les oïdes amb coses boniques i meravelloses, continua en la soledat més inhòspita que hom es pugui imaginar.
4 comentaris:
Diuen que qui espera...desespera
qui no espera...troba.
potser és la fórmula, no creus?
Abraçada
Josep
Josep Ventura:
Ja no espero res, ni tampoc busco i estic molt decebuda...
Si jo no fos un avi, ara mateix li "tiraría los tejos" Jo, si vols et puc oferir una amistat de setanta anys i un parlar en la soledat. Tinc mooolta experiència, com a pare, com amic, com a avi ... si em necessites digam-ho, fa ja anys que ets la meva amiga!!! Amb tot l'afecte.
Carles Casanovas:
Moltes gràcies!!! Ets un sol!!!
Publica un comentari a l'entrada