dissabte, 23 de març de 2013

Buf!!!

Fa dies que no faig cap entrada al bloc. Aquest inici, ja comença a ser recurrent en les meves últimes entrades. Es podria pensar, que no em passa res o que em passen mooooooltes desgràcies que són molt desgràcia i que per això no ho explico o que m'ha passat alguna cosa molt bona i que no la vull explicar, per no despertar del somni. Però, no és res d'això. Tot continua igual. :-)
La guitarra, fa que una bona part del meu temps, la dediqui en això. I quan es fa tard llavors, estic tan cansada, que no tinc ganes de res. Ara, escric això desde la tauleta, mentre espero. Avui, tot el dia que espero a que acabin. És avorrit, molt avorrit, hi ha qui sap el que és suportar-me mentre espero, el meu whatsapp, va a molta velocitat i puc ser capaç d'explicar moltes tonteries. Podria posar alguna foto, oi? Però, no sé com fer-ho, si que tinc una idea, però fa mandra. Acabo de sentir dues converses, que no tenen preu. La primera, una noia, d'etnia gitana, que trucava per telèfon, i quan li han despenjat, ha dit, hola, soy la gorda. Si que estava grassa, però, per ser la manera com et reconeguin, m'ha semblat que era una passada com ho tenia d'assumit. La segona, una nena, que quasi plorant, li demanava a la seva mare, que li comprés alguna cosa i davant la negativa de la progenitora, que no sé jo si amb encert o no li negava. La petita, li deia, te prometo que si me lo compras, no te vuelvo a pedir nada más en la...i llavors ha tingut un moment de dubte, quasi imperceptible, no te vuelvo a pedir nada más en estos días. Ràpida i hàbil ha estat la petita.
I aquest inici fa una setmana que el vaig escriure, han passat diumenges avorrits i desesperants, dissabtes divertits, dies de cada dia que han estat bé, altres que a partir d'un moment del dia es tornen com una espiral sense fi. Gent que quasi ni conec i que em diu que escric bé, millor que la majoria i que no busquen cap objectiu obscur. 
I com que ja fa tants dies que no he fet cap entrada i aquesta portaria el mateix camí, la deixaré així incoclosa i la faré ja!

2 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Joana, Feia masses dies que no podia seguir els teus "vaivens" i estava enyorat. Malauradament jo sóc un d'aquets que no som perillosos... encara que, no te'n enrefiïs mai. És allò de l'inrevés de "perro ladrador poco mordedor"... però tant se val, la vida s'ha de viura tal com ve i tal com sona. Un petó de vell.

Joana ha dit...

Carles Casanovas:

Sí, feia massa dies que no feia cap entrada.