dijous, 30 de maig del 2013

MONTSEC

Les últimes dues entrades, eren pel suïcidi, ho reconec. Ara no!!! Estic contenta i feliç.

Aquest cap de setmana, he estat al Montsec, feia molt temps que no hi anava. I ha estat millor que mai encara. El Montsec és una serra que per mi crea addicció i ara encara més. Ha estat un cap de setmana genial i fantàstic. Diria que el millor de la meva vida. 
Vam fer excursions com aquesta de la foto, de Moror, que és el poble que hi ha al turó, fins a Sant Martí de les Tombetes, que és un jaciment arqueològic de l'Edat Mitjana, segles VII-VIII, com ho sé?, anava acompanyada d'un expert en la matèria, el meu Indiana Jones particular, però sense fuet. També he pujat al Castell de Guàrdia i al Castell de Mur i la col·legiata. Mullar-se el peus rebullits a les aigües fresques del Torrent del Bosc. Anar a Aramunt Vell i les fonts del pantà de Tremp i arribar fins a Gerri de la Sal i al santuari de Ntra. Sra. de l'Arboló. Anar a veure com salten les comportes del pantà de Tremp i que en "Harrison Ford" salti per la paret de la presa. Passejar pel poble de Salàs i sopar, feia fred en sortir de sopar, però no passa res. I menjar xolís, girella i llangonissa.
I si el Montsec té una cosa que és més impressionant, és el seu cel blau, blau, d'una intensitat inigualable. El Montsec, és una serra molt dura i sovint oblidada per tothom, però fantàstica i meravellosa, amb indrets d'una bellesa insòlita i única. I ara a la primavera, els camps verds de cereals estan esquitxats per la vermellor de les roselles o el groc de les múltiples i infinites flors compostes, sense oblidar-nos dels blaus o liles dels linums, globularies i també els convolvulus i la no menys interessant Ramonda miconi. Romaní, farigola i sajolida, confereixen al cel blau una olor molt intensa. Alguna esgarrinxada a les cames m'he emportat de record també, però això ja ho té la muntanya i una servidora que va amb pantalons curts per anar d'excursió!!!

I apa! ja està feta una entrada amb més optimisme que les últimes. Em somric mentre escric això.


4 comentaris:

Mireia ha dit...

Em fa molt contenta aquesta entrada.Quan acabi la bogeria, dinem i m'ho expliques amb detalls! :)))))

Joana ha dit...

Mireia:
Sí, nena, quan acabi la vostra bogeria, ja us falta poquet. :)

Anònim ha dit...

jo també somric :D

Joana ha dit...

pons007:
I tu per què somrius?