dilluns, 2 de desembre del 2013

TRES CONCERTS I ARRIBA L'HIVERN!!!!

I la feina s'ha acumulat, però no tenia temps per fer-ho com pertoca, no havia baixat les fotos i no podia o no volia fer una entrada així a corre cuita i sense solta ni volta. I ara el més probable, és que l'ordinador es quedi sense bateria, per que tots els ginys se'm queden sense bateria al mateix moment? Potser és que ho tinc tot obert al mateix moment? o que fa massa hores que els tinc engegats? No ho crec, pel que fa a l'ordinador, ara, pobret està gelós, de vegades es passa dos o tres dies sense que el toqui, ni l'engegui, qui m'ho hauria dit fa un any!I avui, potser sí, que ja porta massa estona engegat i sense endollar a cap font d'energia. Últimament, l'informe al "jefe", l'escric des del mòbil, no m'agrada, però per poder-ho fer amb el correu de la feina, com seria normal, ho he de fer a través del mòbil, així tampoc no em cal ser a casa, però m'hi deixo la vista i la veritat, ara que no em sent ningú, el mòbil està bé, però on hi hagi un bon teclat i una bona pantalla d'ordinador, encara que sigui portàtil, que deixin estar els mòbils. 

I potser, ja seria hora que entrés en matèria, que ja divago com sempre, per que, quina relació té el que estic relatant amb les fotos i vídeos que he posat? Cap, però una és així i no hi pot fer res més. Tinc incontinència verbal i com que de petita i ja no tan petita, a l'escola em deien que no sabia redactar i que escrivia de pena i em suspenien totes les redaccions, doncs de fa ja uns quants anys, faig patir en el bloc als pocs que el llegeixen, la meva abstinència en prosa que durant anys no va existir, només limitada a l'àmbit acadèmic a l'hora de fer exàmens a la facultat, on com a persona de ciències, no calia tenir una prosa acurada i poètica, simplement calia ser concisa i clara i respondre allò que havien preguntat, això sí, sense faltes d'ortografia que causessin una ceguesa absoluta al qui ho havia de llegir.

I ja hi he tornat! Tot un paràgraf sense explicar l'objectiu de l'entrada. Sóc tota una especialista a parlar i no dir res! Hehehe. Ja vaig, ja vaig, que es fa tard i demà he de matinar per anar a treballar. Sí, tinc aquest mal costum, però fins que no em toqui La Grossa, no el podré deixar.

Cada cop són més curts aquests paràgrafs introductoris, sort que no faig epílegs!

Dimecres 20 de novembre vam anar al concert de Mishima, ara sí, ja no divago, aquest de la foto és en David Carabén, obro parèntesi, només em queden 30 minuts de bateria, tanco parèntesi. Com va estar el concert, molt bé! Cròniques del concert ja han sortit abastament a tots els mitjans de comunicació i dir allò de que es va posar el públic a la butxaca o que el públic estava entregat des del minut zero, ja ho sap tothom! I a més, qui es gasta els diners, tal i com estan les coses, per anar a veure a algú que no t'agrada o xiular-li? No té sentit. El concert, va anar in crescendo, com toca en un concert i així, quan acaba tenir tantes o més ganes que abans de començar. Un cop dit això, no diré quines cançons van tocar, per això ja hi ha una web, setlistfm, que et diu quines cançons han tocat, així que qui ho vulgui saber que ho miri! Més o menys, les van tocar totes, apa i ara a buscar el setlist del concert. I ara, el que és important, el públic assistent a l'esdeveniment. Hi havia molta noia "suelta", tots molt catalans, com no pot ser d'altra forma i també tots molt mesurats i de família bé. Vam arribar amb prou temps per poder triar lloc per veure bé i tampoc que ens aixafin, ja tenim una edat com per anar al mig de la pista a primera fila. Així doncs, vam poder veure com s'anava omplint el local. Quan vam arribar, hi havia poca gent i ja es començaven a buscar posicions, uns quants, que volien estar al meollo, feien rotllanes a la pista, alguns, els que feia més estona que hi eren, romanien asseguts, talment com en un foc de camp, la qual cosa ens mostra el seu passat d'esplai i de colònies. Ens vam posar, si fa no fa, al mateix lloc que pel concert dels Alabama Shakes i com en aquell cas, al costat, vam tenir una parella especial, a jutjar pel que es magrejaven i petonajaven, s'estimaven molt, i a més deuen anar a classes d'aeròbic i de coreografies. Es van passar tot el concert ballant, però com si fossin a una discoteca i a més amb coreografies estudiades i preparades, uns moviments de braços que feien, de vegades no em deixaven veure bé i uns passos...res de saltar com feia tota la turba. Al darrera, havia un grupet d'unes quatre o cinc noies, que es van passar tota l'estona de xarrera. Quan ja acabaven, a la penúltima cançó, El camí més llarg, aquella que diu, n'està fins els collons de tu, ja ens havíem desplaçat cap a la sortida, el meu festejador, és molt previsor i per no quedar atrapats fins que surti tothom i no perdre el metro, ens vam moure. Havia gent que ja anava marxant, tampoc no ho entenc, com anar al futbol i marxar abans. Doncs, en aquesta cançó, havia una parella, ja també amb una edat com nosaltres dos, que ell anar cantant i xalant d'allò més i ella ja amb mala cara, li va dir, jo sí que n'estic fins els collons de tu! va anem!. Quan a la següent cançó van acabar, vam marxar, que jo tenia la noia a casa amb ma mare, l'endemà tocava anar a treballar i al vespre un altre concert.







El dijous 21, tocava un concert més en petit comitè, Robert Foster, ex dels Go-Beetwens a l'Heliogàbal, també hi havia teloner, Peter Loveday, tots dos molt bé. En Loveday, anava acompanyat de dues dones, una que tocava el violí, amb un estil un tant estrany per ara, no era pas lletja, però quan tocava el violí, la cara se li transformava i posava uns ulls com de posseïda, l'altra, ho tocava tot, era la dona-orquestra. En Loveday, va afinar la guitarra, amb un afinador com el meu, em va fer gràcia, sóc així de simple. L'Heliogàbal, és un bar petitó i molta gent no hi podia haver al concert, deixant de banda ximpleries de com van cantar cada un, ja he dit que bé i que els veia els pèls del nas i això de l'afinador de la guitarra i la noia violinista, el Loveday, semblava un senyor que surt de la feina i que passava per allà i va entrar a tocar una mica la guitarra i cantar, que ho fa molt bé. Després, en Foster, que és més alt que jo que sé!, i que recorda al senyor Faulti. Pel que vaig entendre, que el meu anglès és molt patètic, aquest home que és australià, de Brisbane, estava aquí de vacances, estava amb la familia i que millor que fer una nit a Barcelona? fer un concert. Era una mica com en aquelles pelis que recreen èpoques victorianes i feien una vetllada i hi havia algú, en general la protagonista i filla en edat de merèixer, que tocava el piano i cantava i els convidats, seien en cadires i butaques, totes diferents o estaven de peu en algun racó amb una copa de brandy a la mà. Doncs, així era, cada cadira diferent. Mentre va tocar el Loveday, a la cadira del meu davant, estava a segona fila, jo, no havia ningú i després s'hi va asseure en Loveday, per veure en Foster. I ara sí, el que és important, el públic. Al meu costat, es va seure un paio, molt, molt, molt friqui, prenia apunts en una llibreteta, vaig intentar de forma discreta intentar esbrinar que hi posava, però no vaig saber interpretar, no era el setlist, uns que hi havia al darrera i que es coneixien, quan el van saludar li van dir: te vemos tan aplicado! Hi havia una noia força joveneta, que estava tota emocionada i es va passar tot el concert del Foster amb cara de qui no sap que li passa, de veure el seu ídol a un metre i  mig. Com dic que es veia joveneta, edat aproximada, a ser estudiant universitària, me la imagino amb la carpeta dels apunts de classe folrada amb fotos del Foster. Tenia un posat com les fans que anaven a veure als Beatles i quan no cridaven quedaven en èxtasi. Tot just començava l'actuació del Loveday, va arribar en Carabén dels Mishima, no només ell canta, també va a veure altres, pel que es pot deduir. Quan va acabar el Loveday i abans del Foster, el vaig trobar davant del lavabo. El concert es va acabar amb una cançó que van cantar i tots dos amb les seves bandes, com es veu a la foto, sort que eren pocs, ja no hi cabia més, a la pobra violinista, que també tocava teclats, estava arraconada contra la paret. I fins aquí la crònica del Robert Foster.


I això no té res a veure amb la música, però...ja ha començat la temporada d'hivern i el 23 va ser el primer dissabte que obria Masella. Fred? sí, però una neu perfecte i poca gent encara, poder aparcar, esquiar i estar a la terrassa sense el mogollon, no té preu! I que us havíeu pensat tots plegats, que aquest any no hauria Masella, sí home! i un be negre amb potes rosses!


I el dia 25 havia concert del Mark Lanegan, un tio amb una veu tota així, molt forta i profunda, no vaig agafar la càmera, per no portar-la al damunt tot el dia, que la bossa acaba pesant i les cervicals d'una no estan per anar portant pes tot el dia. I no va ser possible fer fotos amb el mòbil, per que la il·luminació no deixava. Aquest va ser al Barts i de teloner havia en Garwood, em sembla que s'escriu així i després en Lanegan. Aquest home, va sortir vestit amb americana i es movia molt poc. La banda, molt bé i el guitarra una passada, va haver un dels bisos que em pensava que s'havia quedat enrampat i no podia deixar anar la guitarra. La llum que els van posar, era vermella i semblava que tots els de l'escenari tinguessin el xarampió o bé que fos l'exterior d'una casa d'aquelles on hi ha senyoretes que parlen de tu i que fumen i beuen i van amb homes. Sí una cosa em va fer gràcia va ser el cartell que hi ha al lavabo de discapacitats, és el de la foto.


I fins aquí la crònica, que ja vaig tard, per que ja he de fer una altra entrada de més concerts i he de pensar i fer dues entrades seguides pel Calendari d'advent de la Mireia i no sé que posar i demà vaig a un altre concert.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

nena, després el llegeixo que és llargueta la crónica

Mireia ha dit...

Mira, al final ho he legit ara. Entretinguda no? .

Anònim ha dit...

hi ha algún concert al que no hi vagis...?

Joana ha dit...

Sí, prou entretinguda

Joana ha dit...

Sí, Pons, hi ha molts concerts que no hi vaig