dimarts, 10 de desembre de 2013

Wave Pictures

I la setmana passada i se m'acumula la feina, dimarts, em sembla que era dia tres, va tocar el torn als Wave Pictures. I dic que se m'acumula la feina, per que hauria ja de fer l'entrada de la puríssima constitució i la de l'últim llibre que he acabat, de llibres fa temps que no en faig cap de ressenya i dimecres 11, vaig a un altre concert, així que m'hauré d'afanyar a fer les entrades entre avui i demà per que la del pont pot ser una mica llarga, o no, això no se sap mai fins que m'hi poso.

Doncs, els Wave Pictures, van actuar a la sala Sidecar, sí aquell bar, discoteca, antro, digueu-li com vulgueu, que hi ha a la Plaça Real del meu poble, Barcelona, sí, home, és aquell bar de tota la vida que fa cantonada amb un carreró petit i poc ventilat, paral·lel a Ferran, i que està al costat d'un altre local històric de la plaça, el Karma. Feia anys que no hi anava al Sidecar, l'últim cop amb companys de l'exfeina, quan dic anys, em refereixo potser a deu anys o més. Vam anar allà de concert. Per aquells que coneixeu el local, ja sabeu com és, i els que no, si no el coneixeu, és que molt probablement no us van aquests llocs, soterranis barcelonins, que són un tub i poca cosa més, però on jo m'ho havia passat molt bé. Sóc de bon conformar i acostumo a passar-m'ho bé si estic a gust, el lloc és el de menys. Ja va! ja em poso amb el concert. El Sidecar era ple, així, que els nanos aquests tenen èxit, sembla ser, que tenen més èxit aquí que enlloc! Si ets baixeta com jo, un lloc com el Sidecar és una mica un problema, per que no cap lloc on puguis quedar enlairada, llevat que portis una banqueta, potser ho faci pel proper concert, o que vagis prou aviat com per estar a primera fila. El concert va estar bé, van sonar bé, com al disc i es van anar animant, el nen que canta, tan repentinadet, que sembla que la mama l'hagi pentinat amb colònia per anar al cole i cordat la camisa, es va anar animant i cada cop xerrava més, el baix, amb aquella camisa tota acolorida, no massa expressiu, però de tant en tant amb la mirada perduda al fons de la sala, feia un mig somriure com qui s'acaba d'explicar un acudit que no sabia. El bateria? no puc dir gaire, no l'arribava a veure, tenia al meu davant, un noi o una torre, que quan va passar una pava fent fotos, com si fos qui sap qui, es va moure i ja no es va tornar a posar bé i em costava més veure, i el Antonio Machin de torn, el que tocava les maraques i altres joguines d'aquestes que es rasquen i fan sons així de rascar o picar llavors, va començar tot seriot, però si es descuida, acaba més desmadrat que el cantant. En aquest cas, no vaig poder veure massa la gent que havia, vaig quedar enclotada entre torres que no em deixaven veure gaire, però molt a prop, hi havia un noi amb perfil de lluna, d'aquelles que es dibuixen amb nas pronunciat i barbeta igualment pronunciada. I com no podia faltar, unes fotos i el vídeo.