dimecres, 18 de juny de 2014

3 DIES A PARÍS O UNA MARATÓ?

Aprofitant que al meu poble es celebra la segona pasqua, que és en dilluns, però puja i baixa com la setmana santa i el corpus, el cap de setmana passat era de tres dies i vam aprofitar per fer una escapada a París, total, és aquí mateix, quasi trigo tant en cotxe en pujar a Masella, que en anar a París en avió. Com que arribàvem al vespre, vam decidir contractar el servei de llançadora que l'hotel té per trasllats de l'aeroport i així, poder arribar i sopar alguna coseta, que aquesta gent segur que pleguen aviat, passats els Pirineus, tothom sopa a hores que nosaltres tot just acabem de dinar o tot just pensem en que farem de sopar. Arribàrem a l'aeroport a un quart de deu i calia trucar, segons les instruccions de l'hotel per dir que ja havíem aterrat i que ens vinguessin  a buscar, un senyor molt educat, per telèfon, em diu que en menys de 30 minuts ja hi seran a buscar-nos, vaig pensar, mira! com els de les pizzes que venen a portar a casa, si en menys de mitja hora no han arribat, et surt gratis! Va trigar més de mitja hora. Allà, hi havia gent amb rètols amb noms de gent i també tablets, per que ara molts ja van amb el nom posat a la tablet, res de rètols! Però, el nostre, no era a cap, ni tablet, ni rètol de paper. Havia gent que trobava a qui els venia a buscar i nosaltres allà esperant, al nostre costat, havia una altra parella, que estaven en la mateixa situació. Jo vaig tornar a trucar per veure que passava, arribarem tardíssim i no podrem anar a menjar res, el meu festejador, es posava nerviós. Vaig sentir, com un responsable de Viajes El Corte Inglés, els deia a uns que anava a buscar, que havia hagut un accident a una mena de rondes que hi ha allà, just a l'accés a l'aeroport i que havia un pitote important, que estaven tots els xofers allà desesperats. Els vaig preguntar a l'altra parella si esperaven la mateixa companyia que nosaltres i sí, esperaven el mateix cotxe. Havíem arribat que encara era clar de dia i ja encenien els llums i es feia fosc. Finalment, va arribar el nostre cotxe, excuses pel retard i que havia hagut un accident que taponava l'accés a l'aeroport. Vam sortir d'allà, i vam anar per unes menes de rondes, com sortir del Prat o també de Barajas, ells en diuen periferiques o també carrefours, això ja ho sabia jo de quan estudiava francès! Ja eren quarts d'onze i havia un munt de trànsit de cotxes a munt i a vall, però aquesta gent, no pleguen aviat? Sí, d'acord, era divendres nit i París, però són europeus!. Semblava que els carrers ja no havia tanta gent, quan de sobte, va girar per un carreró, que era el del nostre hotel i ens vam sorprendre de com era d'animat! Mig peatonal, ple de terrasses de bars i restaurants, amb tot de parisencs i parisenques que les omplien, els cambrers amb una activitat frenètica. Vam fer l'arribada a l'hotel, el noi de recepció, tot un figurí, molt amable, ens va dir on podíem anar a sopar que encara era obert. Però...que car! Això va estar una constant, però allà, el menjar era molt car! Estava bo, però no per això. El carrer de l'hotel, deu ser un lloc de moda entre els parisencs, per que turistes, que això es nota, no hi havia al restaurant on vam sopar, ni a cap altre dels locals del carrer. L'hotel, estava a la zona de l'École Militaire i a un quart d'hora de la torre Eiffel, un cop sopats, per fer baixar el sopar, vam fer un volt i ens vam acostar a la torre Eiffel, quina gentada que hi havia allà, la gespa dels Champs de Mars era plena de gent i als voltants també. Eren més de les dotze de la nit i per gentada allò semblava plaça Catalunya a migdia! Que per cert, si algú es pensa que la Plaça Catalunya és la més important del meu poble, va errat, la més important del meu poble és la Plaça Reial, això deia un sucret del cafè que em van portar en un restaurant. Sí he d'anar a París per aprendre coses del meu poble! A París, feia, molta calor, més que a Barcelona, una xafogor, comparable a la del meu poble en ple juliol.
Com que sempre porto la càmera, aquest cop prendre la decisió de quina de les dues agafava, va ser difícil, però finalment, vaig decidir, que París, bé paga la pena de portar la réflex, tot i que vaig sacrificar alguns complements per tal que em cabés a la bossa petita i no traginar la motxilla. I va coincidir, que era el cap de setmana que es jugava la final de Roland Garros i com que aquest esport on uns senyors, que són molt fins i educats, per que no hi ha mai cap contacte entre els dos contrincants, m'agrada, em va fer gràcia fer la foto i per que del mig de la torre Eiffel, penjava una pilota de tenis enorme.



L'endemà, començava realment la marató parisenca, i una que és friqui fins a límits insospitats fins i tot per a mi mateixa i si diu que hi ha un jardí amb floretes, allà que hi vaig de cap i amb una estatua de Lamarck, pare de la teoria de l'evolució, no, no vam entrar als museus de geologia i zoologia i totes aquestes coses, em vaig comportar i no havia temps, un altre dia! Començàvem el periple parisenc pel Quartier Latin i jo sóc friqui, peró el meu festejador en això tampoc es queda curt.


Així, que vam passejar pel barri i veure l'ambient i que fa tothom quan va a París? Entrar a les llibreries, encara cal que ho expliqui? Jo sempre entro a les llibreries quan vaig de viatge i sempre em compro un llibre, això ho pot corroborar la meva amiga Yolanda, que a Salzburg va patir una llibreria sencera en alemany i jo buscant un llibre de flora. Aquest cop no vaig comprar, no havia lloc a la bossa per res més. Però, eren xules les llibreries del barri aquest Latin!



I a més de llibreries i botiguetes de coses mil, a París, hi ha una cosa que no falten, bars amb terrasses grans i restaurants amb terrasses petites a les voreres ultraestretes i amb les taules tan juntes, que fins i tot dubtes de amb qui estàs dinant o sopant o fent la cervesa, si una cosa m'ha sorprès, ha estat això, que en els bars i restaurants, les taules estan tan juntes que pots sentir com mastega i degluteix el veí de la taula del costat, aquesta gent que a diferència dels mediterranis són tan escrupulosos amb l'espai personal i això de la intimitat, dinen, sopen i tenen converses privades en llocs on queden a tocar els uns dels altres, i clar, jo sóc força tafanera i em miro a tothom, amb discreció. Com que no ens entenien, podia fer-li comentaris al meu festejador que aquí serien impensables amb la distancia que havia amb els veïns.


Aix! I si estàs cansat, tens pipí i set? Doncs, que millor que parar en un bar de la plaça! Tan parisenca i amb encant, tan tranquil.la i que era on al segle XVI, els intel.lectuals es reunien en un cabaret, per que sembla ser que el bar aquell, era un cabaret, ja els val al senyors tan lletraferits, així agafaven la inspiració, si més no en Toulouse Lautrec no s'amagava d'anar amb bagasses! I com que era la terrassa més xula de tota la plaça i amb millors vistes, vam anar allà, per sort, ens van portar la carta amb els preus! Una cervesa, en botella, una Heineken, que ningú es pensi que parlo de cervesa belga d'abadia, no! 12 euros! Per aquests diners, al bar de pistes de Masella m'emborratxo i ja és un lloc car, i una gerra de mig? 8 euros, una canya petita, que ens morirem deshidratats! 5 euros, si això és el que costa una cervesa, en ampolla en una discoteca de Mataró.

I que més hi ha a París? Esglésies, esglésies i esglésies, antigues, no tan antigues, més noves, d'estils barrejats, no sempre et pots permetre el luxe de reformar el lavabo i la cuina al mateix moment i canviar tots els mobles i pintar tot a l'hora, així, que començaven amb romànic, per continuar amb gòtic, una miqueta d'aquí i d'allà, i ara no m'agrada aquest arc i el canvio. Que el cel gris, no enganyi a ningú, feia una calor xafogosa insuportable i molts parisencs habillats amb americana, que elegants, fins i tot en dissabte.



I li tocava el torn a la Sorbonne, la universitat glamourosa i filmogràfica, sóc frívola, banal i superficial, però tinc estudis, la universitat de Barcelona ho avala i moltes pelis i hores de cine a les espatlles. El que amb reminiscències fílmiques no vam trobar i no surt a les guies, va ser la Santé, volia veure on l'Inspector Clouseau es trenca les banyes per descobrir qui ha robat la Pantera Rosa o també on la tan nostrada, per que surt a TV3, Julie Lescaut descobreix les intrigues dels malfactors parisencs.



I entre aquest bar tan bufó i aquesta esglèsia amb columnes que recorden al bosc de columnes del Parc Güell, hi ha la llibreria anglesa Shakespeare, és famosa i surt a les guies, no es pot fer fotos, una mica estrafolària, no sé si venen gaire, jo crec que és la llibreria on comença la peli de Antes del atardecer.

Me l'imatxinava més gran! Per fora, per dins és enorme i preciosa, per fora també, sembla una aranya. Nôtre Dame! Vaig buscar en Quasimodo, però no el vaig trobar, a la gitana Esmeralda tampoc, però sí a unes altres que demanen signatures als turistes despistats, compte amb la bossa, pispes hi ha a tot el món i el turista és despreocupat i confiat. Per contra, les gàrgoles continuen impertèrrites al seu lloc, deixant escolar el temps i que si no hi ha cap terratrèmol, elles continuaran allà, quan de nosaltres ja no en quedi cap rastre.





Si una cosa faig quan vaig de viatge a altres ciutats, és agafar el metro. Algunes estacions encara conserven aquestes entrades, de ben segur, que no són les originals, abans les coses eren més bones i duraven més, però el mobiliari urbà es fa malbé. El metro de París, no té aire condicionat i els vagons van amb les finestres obertes i es veuen vells, comparat amb el de Barcelona i Berlín. Les andanes fan la sensació d'estar igual que quan les van fer, en algunes, hi ha com una mena de fonts on els indigents que viuen al metro, hi havia uns quants, es poden rentar. Havia indigents, no tot serà glamour i una peli ensucrada, al metro i al carrer, com els d'aquí, gent que dorm al carrer, amb cartrons.


París, és monumental, crec, que com cap altra gran capital europea, diguis Londres i Berlín, tot és gran i lluny. La plaça de la Concòrdia és immensa, els Camps Elisis també, arribar fins les Invalides, era més llarg que un dia sense pa, sembla que és allà mateix per que ho veus, però queda una botifarra encara. La torre Eiffel, es veu desde quasi tot arreu.






Després de sopar en un restaurant grec, tocava el torn de la torre, amb la piloteta de tenis penjant en mig. Havíem intentat al matí pujar-hi, però havia una cua que no es movia i vam preguntar a les taquilles i la noia ens va dir, que com a mínim havia una hora i mitja per arribar a comprar l'entrada, més el temps d'espera de l'ascensor, en interpel·lar-la sobre quina hora, podia estar la cosa més fàcil per pujar, ens va dir que al vespre, cap a les deu, l'afluència de gent baixa una mica. I així ho vam fer. No havíem comprat les entrades per internet, per que només quedaven per les 11 de la nit i era l'hora que acabaríem pujant-hi!. Tot i així, vam fer 45 minuts de cua, però avançàvem, mentre érem a la cua, van encendre els llums de la nena (nena= torre Eiffel) i tota la gent que havia ajaguda als Champs de Mars i tots els voltants fent pic-nic, es van posar a aplaudir, no ho entenc, per que aplaudien, no entenc aquest costum de quan encenen els llums als monuments aplaudir i encara menys d'anar a fer un sopar de pic-nic allà, amb tanta gent al voltant. A la cua, havia uns rètols que posava que no es podia entrar amb coses amb "roulettes", llegeixis, patins, i un noi i una noia, amb patins, també posava que no podies entrar explosius, jo sempre en porto una miqueta a la bossa de goma2 per si de cas l'he de menester! Havia una família d'indis o iranians, no els distingir, amb la cadireta d'una criatura, el més pràctic per fer les giragonses del tancat que fan per la cua, com els toros estabulats. Quan vam arribar a la taquilla, jusqu'à sommet? OUI. Per arribar a l'ascensor, una dona comptava, però no va tenir en compte la cadireta que portaven els asiàtics i nosaltres i una parella que semblaven argentins, no vam poder entrar. Uf! i que gran que és aquest ascensor. El primer tram, l'ascensor puja com ho fa l'ascensor de Puigcerdà i després passa a vertical, això ho vam poder veure mentre esperàvem que tornés a baixar l'enginy que et puja i baixa, si és que jo tinc vertigen! i com em pensi molt aquestes coses no les faig! No pujo sola al Jumbo de Masella! i si vaig acompanyada, com es pari i venti una mica, callo de cop i seria capaç de trencar-li el dit de qui porti al costat! L'ascensor va arribar i vam entrar, al fons, el meu festejador tampoc és d'alçades, mentre va anar el tros de la pota, encara, però en el moment de passar a la vertical i veure de resquitllada com el Sena s'anava allunyant a una velocitat de vertigen i tothom exclamant oh! d'admiració, nosaltres, vam callar de cop i ens vam mirar. L'ascensor, va arribar al seu destí, la segona plataforma, quina gentada! la gent que era allà, mirant, es barrejava amb la cua dels que volien baixar i la cua dels que volien agafar el següent ascensor per pujar fins au sommet. La gent es feia fotos, algunes amb posses i ulleres de sol, malgrat ser de nit, feia fotos. Nosaltres també vam fer fotos i ens vam fer fotos, fer fotos de llarga exposició té el seu què, quan la gent no para de passar a fregar d'una! Calia posar-se a la cua per pujar fins a dalt de tot, la vam buscar, ens hi vam posar i ara ve, quan la meva amiga Yolanda, m'hauria dit allò de, Joana, no cal que expliquis totes les misèries al bloc. Mentre estàvem allà encimbellats a 115 metres del terra, el meu festejador, s'anava neguitejant, jo mentre feia fotos i buscava quina podia ser la més guais i que quedés bé, no, fins el moment en que a la cua estant, ja feia deu minuts que hi érem, vam veure com l'ascensor, ascendia cap a l'infinit, dins d'un estructura de ferro tota il·luminada, en aquell moment. Se'm va assecar la boca i la cara em deuria canviar tot d'un plegat, ens vam mirar i el meu festejador, em va preguntar el que jo volia que em preguntés, tens moltes ganes de pujar fins dalt de tot? Vaig contestar, anem a buscar el de baixada! Vam sortir de la cua i vam anar cap el de baixada, no ens va caler barallar amb ningú, com a la pujada pel lloc a l'ascensor, tothom avocat als vidres de l'ascensor i nosaltres a un racó rient, amb la paret opaca a l'esquena, ningú no ens envejava el lloc. Vam tornar cap a l'hotel, tot passejant pel costat del riu i travessant el pont. I que té aquesta ferralla que a tothom deixa bocabadat?






Hi ha una altra gran incògnita a París, i és, per que a les terrasses de tots els bars les cadires estan posades mirant cap al carrer i no posades de forma que es mirin els que estan junts a la mateixa taula? Tinc dues teories del motiu, contraposades totalment.
1.- Són uns tafaners i volen veure a tots els que passen.
2.- Són uns exhibicionistes i volen que tothom els vegi allà quan passi. 



Els dos pirulís queden en línia a la plaça de la Concòrdia, a la porta de les Tuileries, quin jardinet! El pati de casa per plantar quatre floretes i quatre enciams i tenir lloc per poder aparcar el cotxe del papa, la mama i els nens quan siguin grans i tinguin carnet, que a fora al carrer, fa com angúnia deixar el cotxe.




El Louvre, us l'imagineu! Això és la piràmide. L'edifici és enorme, una vivenda unifamiliar i per fora, psa, a mi personalment no m'atreu gaire. La piràmide, sí, em sentia com en Robert Langdom, quan arriba a París i es veu immers en un embolic dels grossos, com ens va dir a la Mireia i a mi, el que llavors era el cap de les dues, pseudoliteratura, quan el Codi da Vinci, encara no era ni de bon tros el best-seller en que s'ha acabat convertint.


El que em fa gràcia o m'agrada d'anar a veure els museus aquests així, grans, és que allà et trobes les escultures i les pintures que has vist tants cops en els llibres d'història, que t'han fet aprendre o que per algun motiu et fan gràcia i són simpàtiques i també aquelles que són famoses i que fins i tot coneixen els que no saben fer la O amb un canuto. Ara, als museus es poden fer fotos, només al Museu d'Història de Barcelona, no es poden fer fotos. Algunes de les coses simpàtiques que conté el Louvre:

El príncep sentat de Gudea


El Codi d'Hammurabi, Visca, ja tinc la col·le completa, la pedra de Rosseta del Museu Britànic i ara aquesta, sóc molt primitiva!
Davant d'aquestes dues escultures o estàtues no havia gent mirant-les. Les vam poder contemplar a plaer i sense empentes.


La Venus de Milo, aquesta senyora ensenyant els pits i tothom mirant-la, desvergonyida! però, clar, no es pot tapar si ningú no l'ajuda, no té braços! ni pujar la faldilla que li llisca cames a vall. Impressionant! Com és possible que fossin capaços de fer aquestes estàtues i després a l'Edat Mitjana, ens trobem aquelles talles de fusta de verges i pantocràtors tan estàtics i sense expressió, altres coses ens van deixar el medievals, però pel que fa a estàtues i pintures, no.


Ens acostàvem on estan els pintors italians i passadissos i sales anaven omplint-se de parroquians.


Fins arribar on està la Mona Lisa, un munt de gent s'hi avocava com si fos la Madonna o Lady Gaga, havia pel cap baix 6 guàrdies de seguretat custodiant-la. No es pot veure bé darrera de tant vidre! Era igual, pel que fa a la mida, que la reproducció que tenien els veïns de casa al rebedor, fins i tot la motllura! Em va semblar que picava a la porta de casa la Carmen per demanar-li una mica d'oli, que ma mare s'havia quedat sense per fer l'amanida i el Manolo, el del colmado, ja tenia tancat.

L'Escrivà assegut, en aquest pobre egipci, poca gent se'l mirava i mira que tenia els ulls grans i estava formós. 

Les pintures dels holandesos, com Vermeer, aquí hi havia gent, però normal. Aquestes serien unes quantes de les que em fan gràcia anar a veure. Després hi ha els grans quadres, que no caben a les fotos, de monumentals que són!
Sortir del Louvre, tota una odissea, arribar fins la sortida i amb la de voltes que havíem arribat a fer! Calia dinar, eren les tres de la tarda, vam dinar a una pizzeria al davant o al darrere del Louvre, on era més barat prendre una ampolla de Bourdeaux, que no pas una cervesa, ja ho he dit, que la cervesa està molt cara a París.



La meva petita decepció parisenca, Montmartre. No tant per l'església del Sacré Coeur, que no mata, sinó per tota aquella gentada que havia, la Place du Tertre, que no es veia i que no es podia passar per ella i que només hi ha bars per turistes i botigues de souvenirs, els carrers atapeïts de gent i que quasi no es podia ni caminar. En sortir del brogit de tanta gent i passejar una mica, encara queda alguna cosa d'un barri normal, però està clar, que res del que va ser. Vam trobar un parc infantil, on els progenitors o els que estaven al càrrec dels infants jugaven amb els més petits al sorral, i els altres més grans eren per allà, fent les coses que fa la mainada, jugar o no, qui sap? el més insòlit, és que no hi havia ni una sola font per poder veure aigua. De forma testimonial, queden quatre molins mal comptats, per que, qui va ser l'il·luminat de convertir els molins en cabarets? potser simplement era una manera de camuflar i eren garitus il·legals. Continuant baixant, vam arribar fins el més famós de tots i que encara funciona, com a cabaret, no com a molí! Le Moulin Rouge, lleig a parir, un molí vermell! Aquí, les cases de cites, són el botón rojo, allà el molí vermell, molt discret no és. I la Place Pigalle, una plaça amb trànsit i molta gent, en un bar de la plaça, vam prendre la cervesa més barata de París. Estava bé, potser no té l'encant que havia tingut, ni l'ambient que tenia antuvi, però pot aprovar. De la plaça, surt una mena de rambla que va fins el metro, on hi ha la densitat més elevada de sex shops i botigues d'aquest tipus.







El carrer de l'hotel, era un encant. Al matí, els cafès feien de bars d'esmorzars, i a mida que el dia anava avançant, ells anaven evolucionant, dinars, sopars i copes. Hi havia botigues, com la formatgeria, fruiteries i una peixateria i tot i botigues de roba i sabateries, inclòs un forn de pa molt bufó.
L'últim que vam poder fer a París, va ser anar al museu de Clunny, un museu medievalista molt xulo, tant el contingut com el continent. Suposo que no és el més famós de París i per això no hi havia massa gent. Capitells, portalades. Però ja només la "caseta" paga la pena de veure-la. I la col·lecció de tapissos de la senyora i l'unicorn.