VIDA FESTIVAL'14. VILANOVA I LA GELTRÚ

Aquest cap de setmana, havia una infinitat de festivals i concerts. En alguns, es repetien els que cantaven i feien coses de músics al damunt dels escenaris. Nosaltres, vam anar al Vida, era la primera edició del festival. Un festival novell, a Vilanova i la Geltrú, en una antiga masia de la població, que en els seus dies esplendorosos, molt probablement tenia sota la seva ma, tots els terrenys que hi ha del mas fins a la carretera, o no, però per la mida de la casa i el seu entorn més immediat ho fa pensar. El seu competidor més directe era Canet Rock, de qui també s'havia parlat més i fet més propaganda, això em recorda un que vaig a veure per feina que per dir-me que li deixi els catàlegs a la secretària, em diu la propaganda. El Vida, quedava o ha quedat com el germà pobre, a TV3, del Vida en van parlar el dissabte dels concerts del divendres, però al 3-24, que ja sabem que fan cosetes curtes i no s'esplaien, no així de Canet Rock, que van fer reportatge el diumenge al TN, que va canviar d'horari per que feien aquella cosa, que a la nostra li dona diners i que duri l'exclusiva, d'uns paios que gasten benzina donant voltes a un circuit, quan a mi em diuen que vagi en transport públic a tot arreu. Em direu que el Canet Rock, tenia altres connotacions, una m... nostalgia pura i dura. Deixem estar els altres. 

Si algú es pensa que aquí llegirà la crònica del Vida, va equivocat, llegirà la meva crònica personal, per crònica crònica, ja hi ha les ressenyes als diaris, escrites pels professionals i que per això tenen uns estudis i cobren! Jo que només sóc una pobra i ignorant biòleg, no en sé de música, ni d'expressar-me i només puc expressar la meva opinió personal, que no és objectiva com pot ser-ho o hauria de ser-ho, d'un professional.

El Vida, durava en teoria quatre dies, la festa inaugural, era el dijous, només pels 1000 primers abonaments i també tenia activitats diürnes i activitats pels nens, havia força canalla, no anaven sols. Però els plats forts, o el que tothom vol veure, era el divendres i el dissabte a la tarda-nit. Es podia comprar abonament per tots els dies o entrada per dies solts. L'aforament màxim o el màxim d'entrades, era de 10000, res dels 25000 del Canet Rock o els 100000 del Primavera Sound, i no és pas per que el cartell del festival no pagués la pena, ans al contrari, res a envejar als altres. No seria tan nostrat com algun altre, però no era la intenció del festival, fer país, ni res d'això. A saber, els caps de cartell eren Rufus, M. Ward, Yo la Tengo, Lana del Rey, també estaven Mishima, Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernàndez Miró, aquests a totes les salses, Hidrogenesse, Timber Timbre, El Último Vecino. Entre altres hi havia cabuda pels cantautors menys coneguts, com el Sr. Chinarro, Pau Vallvé, Joan Colomo (jo m'ho guis, jo m'ho como) i no posaré tot el cartell. El lloc era molt xulo, quedava apartat i havies d'arribar caminant els últims 500 metres, uns policies de la municipal de Vilanova, t'ho feien saber i que calia deixar el cotxe allà, a no ser que fossis treballador i portessis algú o alguna cosa. Unes setmanes abans, els correus amb informació sobre horaris i com accedir i tots mena d'informació de com accedir es van anar repetint, ningú els negarà, la bona voluntat i el voler que tot surti com cal i millor encara, als organitzadors. 

La matinada de dijous a divendres, va haver una senyora tempesta generalitzada o força generalitzada a tot Catalunya, no parlo només del meu poble, els trons i els llamps em van despertar! Ja m'imaginava que a la nit allò seria Woodstock, per que si et diuen que és a un mas, envoltat de vinyes, ja dones per descomptat que no és com el Forum, d'això ja en vaig parlar quan el Primavera Sound. I si a algú dels forasters que van anar a actuar, no li diuen la que havia caigut a la nit, es pensen que fa dies que no plou, ni tolls, ni fang, res.

En aquests esdeveniments, per controlar a la gent, que pot entrar i sortir del recinte quan li ve de gust, et marquen quasi com al bestiar, no et fan percing, però et posen un braçalet, al més pur estil de la Fuga de Logan, així doncs, si tens abonament, et posen la polsera el primer dia i has de conviure amb ella fins que s'acaba la cosa, que bonic, dissabte al matí-migdia, anar a fer l'aperitiu per Gràcia i anar a comprar al Caprabo, amb allò al canell, talment com una secta!, Santuario, Santuario! 

Vam arribar divendres, cap a les sis, pensàvem que potser trobaríem més trànsit, cotxes que comencessin les vacances, bé, els cotxes no fan vacances, la gent que porta i va dins els cotxes sí, però es desplaça en cotxe, que és un objecte inanimat, tot i que hi ha alguna peli, com Christine, que el cotxe té ànima i vida pròpia, o més infantil i no malèfica, com Cars, de vegades, jo li parlo a la meva puceta, això ho dic aquí, en petit comitè, que no surti d'aquí. Després d'aquestes divagacions o dispersions a les que sóc força donada, aniré per feina o sinó se m'ajuntarà amb l'edició de l'any vinent, per que ja es poden comprar les entrades, al Primavera Sound també.

Eren les sis de la tarda, quan arribàvem, quedava més lluny del centre de Vilanova del que en un primer moment havíem pensat i la distancia a fer caminant fins el cotxe, també tenia el seu pes, feia sol i calor, la policia local ens va fer deixar el cotxe abans com ja he dit abans, si en sabés, faria una fletxa per indicar-ho on està escrit, però com sóc justeta per aquestes coses i no crec que el senyor blogger m'ho deixi fer, així es queda. Vam arribar a l'entrada de la Masia d'en Cabanyes, que és on es feia el Vida, estava tot preparat per rebre els espectadors. Unes carpes, protegien dels sol als de l'organització que havien de registrar al públic i marcar-lo amb la polsereta, hi havia de diversos colors, no sé a que es devia cada color, suposo, que la vermella, com la nostra, era la de dos dies i mig, havia altres colors, com verd, groc, marró, ningú, no se'n lliurava de la polsera, els artistes també en duien, un cop anellat com si es tractés d'ocells i es fes un comptatge d'aquests que es fan amb els ocells, passaves a les valles d'estabular, no ens desmadrem, si allà ningú no es desmadrava, era tot idíl·lic, paradisíac i fantàstic. En aquestes valles, un senyor de seguretat, et demanava, si portaves bossa, com és el cas de totes les dones i noies, que li ensenyessis que hi duies, et preguntava si portaves ampolla d'aigua i càmera de fer fotos. El divendres, el senyor, era amable i la forma com va formular la pregunta, em va forçar a dir que no, que no portava cap ampolla d'aigua, potser podia haver entrat un barril de cervesa, no em va preguntar res de la cervesa, si ho sé! Em va veure la polsera i endavant. El dissabte, no va anar igual, primer un, em demana si porto ampolla d'aigua i càmera de fotos, amb tantes fundes d'ulleres com porto a la bossa! Aigua, no, càmera sí, pretenia, que deixés la meva càmera a consigna! Sí, que en porto, com els altres 9999 que hi haurà avui aquí dins! és el que hauria d'haver-li dit! Està clar que no la vaig deixar a consigna, si home! i que més! Tots els telèfons són càmeres de fer fotos i no et demanaven si en portaves, si hi havia gent amb tauletes fent fotos! Un cop sortejat aquest individu que pretenia que em separés de la meva ànima, un altre em va assaltar demanant-me de males maneres que li ensenyés la polsera, coi! que no la veus? ni que anés amb anorac! anava amb samarreta sense mànigues!

A diferència d'altres concerts i festivals que havia aquest cap de setmana, aquest podem dir, que era del que s'anomena música indi, així doncs, passàvem a entrar a una dimensió en que els gafapasta són abundants, els nois amb barba i últimament amb només bigoti, amb cabells llargs recollits en monyos, enfundats en pantalons ajustats i camises rectes, les noies, queden més homogènies, però abunda els cabell llis i recollit en monyo sobre el clatell, amb serrell recte, vestides amb faldilleta o vestit i també texà, però el texà, seria l'uniforme de concert de tota la vida, hi ha un altre tipus molt especial, abundant el dissabte, com veurem una mica més endavant.

El Vida, es dividia en diversos escenaris, però mai es sobreposaven concerts, els dos escenaris principals, on actuaven els caps de cartell, com que estem en època de mundial de futbol, és com els cap de sèrie, quan ja s'arriba a les eliminatòries, que en aquest mundial, quasi tots han arribat a pròrroga i penaltis, sí, sóc friqui, banal, superficial i frívola i estic parlant d'un festival de música independent, d'aquella que no surt a los 40 principales per dir-ho d'alguna manera i surto amb això del futbol, que és l'opi del poble, oh! m'ha quedat tan demagògic, potser ho elimini o ho tatxi.

Els escenaris principals, eren a l'esplanada més gran del mas, després els altres, eren al bosc, era superxulo! El Bosc, on havia l'àrea de picnic o els xiringuitos de menjar i beure, súper tranquil i relaxant, La Cabana, on havia un escenari i El Vaixell, un altre escenari, com el Barco de Chanquete, una que té una edat i que va veure Verano Azul el primer cop que la van fer, amb una intensitat i una identificació com cap altre generació posterior ha pogut identificar-se. En aquest escenari, tocaven els cantautors, a saber, en Pau Vallvé, el Sr. Chinarro i la Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernàndez Miró, entre altres. També, hi havia un espai pels infants, que hi havia molts acompanyats dels seus pares o adults responsables i allà, els feien activitats musicals i un grup els feia versions de cançons, no infantils.

Si algú pot pensar que havia cridòria i descontrol, va errat de mig a mig, tot era relaxant, allà en mig del bosc de pins i llentiscle, l'ambient era frescal i agradable, amb uns fils plens de bombetes per il·luminar la zona de picnic. A l'escenari del Vaixell, hi havia cadires per poder seure i gaudir del concert sense passar calor, a la Cabana, la disposició, feia com si fos un amfiteatre i quedava en desnivell, en aquest escenari, potser tocaven grups més emergents i així els més joves i seguidors del grup podien estar al davant i ballar i saltar i la resta si es volia estar més tranquil, podia seure al terra de la pineda i poder escoltar i veure'ls. Els escenaris principals, eren grans i aquí, com a tot arreu, maricon el último, i els que de petits no vam menjar tants petits suís com les generacions posteriors, doncs quedes enclotada amb un metre seixanta, entre els altres més alts, però a això ja hi estic avesada. Aix! Em descuidava un escenari, no hi havia concerts, ni cap activitat així, però és tant o més important, els lavabos! Hi havia repartits per tot el recinte, en quantitat, suficient, en això he de donar un 10 a l'organització, no vaig haver de fer cues, un altre tema, és la il·luminació, el divendres, no havia llum en la zona dels lavabos, dissabte ho van esmenar, un 7. Un altre aspecte i aquest no és cosa dels organitzadors, sinó del senyor que va dissenyar els lavabos portàtils aquests, per que va ser home, estic seguríssima d'això, un home, entra al lavabo. tanca la porta al seu darrera i ja està, no li cal girar-se per fer el seu pipí, una dona, tanca la porta igual, però, sí cal que es giri per fer el seu pipí i que passa? doncs, jo us ho dic, fas el pipí, amb el cap amorrat a la porta del lavabo i és un home, qui ho va dissenyar, per que si et seus al vàter (quin fàstic) els peus et pengen i si no et seus, tampoc no arribes.

Tot i que els concerts no es sobreposaven, tampoc no es podia anar a tots, i no tots tenien el mateix interès per mi, hi ha qui no t'agrada i altres que no els coneixes, tampoc, cal prendre's el festival com una marató, amb l'ambient tan tranqui i xulo que havia, com per anar estressat!

Divendres, hi havia menys gent i tot era molt bucòlic i pastoril. Personalment, a mi el divendres em va agradar més. D'entre, tots els que hi actuaven, la nostra tria era la següent, els vídeos ho mostren, es va colar, primer el Pau Vallvé, que no vaig fer vídeo, però em va agradar força, però no ho diré gaire fort, per que aquest noi, quan sap que té una cançó que agrada a la gent, segons diu ell mateix, deixa de cantar-la per que li agafa mania, va actuar al Vaixell, on després actuava el Sr. Chinarro, el divendres, escenari Vaixell, era sinònim de reminiscències de dibuixos infantils, en Vallvé, canta una cançó, que en mig de la tonada, apareix la tonada de la cançó de la Vuelta al mundo en ochenta dias.

El Sr. Chinarro, és el del vídeo d'aquí sota, em feia molta ilu veure'l. Segona fila i no va ser primera, per que em feia vergonya està tan al davant. Les seves cançons són divertides però no per això banals, frívoles i superficials. Resulta, que he descobert que tinc un ramalassu sandunguero, m'agraden aquests grups del sud, el Sr. Chinarro, Los Planetas entre altres i del Sr. Chinarro, les cançons més "flamenques", no és aquesta, però aquesta m'agrada molt també. Aquest tiu és sevillano, és divertit, però no com el típic sevillano que s'ho creu, va així, tímidot. Va venir tot sol, no podia venir amb la banda, no cabien al vaixell, es sentia com el Chanquete a Verano Azul, clar té una edat i també l'havia vist per primer cop. Les cançons dels dibuixos animats de la infantesa el van marcar molt i considera que les cançons aquestes són molt difícils, sobre tot la de Baner y Flapi. Com que quan va actuar encara era clar de dia, tenia una mica de vergonya de poder veure a tot el públic, va congregar una bona quantitat de gent, molts es van haver de quedar de peu. Va arribar, amb ulleres i amb un got a la ma, semblava l'Eugenio, que al cel sia. L'hora del concert, és hora d'activitat ocellaire i les cotorres li van fer una mica la guitza en algun moment, clar, amb tants arbres. Que més puc dir? Em va encantar i va ser genial!!!

Va correm a veure el M. Ward, actuava a un dels escenaris principals, la M, vol dir Matthew. Tenia més públic que en Chinarro, que va dir que era un plaer poder estar en un festival amb un cartell com aquell i aquests estrangers! Ostres, quasi una hora, i va semblar que havien passat deu minuts, quan va acabar, vaig dir, ja està? però quina hora és. Ostres, si que se m'ha fet curt. Té una veu difícil de definir i adjectivar i més per mi, que no en sé d'adjectivar, fa un so molt especial, com si ressonés en una habitació mig plena, però no és esquerdat, al contrari. Com definir el que fa? difícil, si fes un examen ja m'haurien suspès, per que em faig preguntes i no en sé les respostes. Com que el M. Ward, ens havia deixat amb ganes de més, vam anar a sopar i que se'ns passés la gana. L'oferta del menjar, no era gaire variada, però l'ambient ho suplia, un kebab, un entrepà, coses així, havia menjar japonès, però vam sentir a uns que havia asseguts a la mateixa que nosaltres, que no matava i et donaven "palills", em quedo amb el kebab. Unes taules al més pur estil parque de Yellowstone, no havia el Yogui, però sí algun gat que passava corrent.

Un cop sopats, li tocava el torn al plat fort de la nit, va ser qui més públic va congregar al voltant de l'escenari principal; repicar de timbals!!! Rufus Wainwright, va tocar el piano i la guitarra i va estar en el seu paper de diva. Té una veu impressionant i és l'únic a qui se li van permetre visos, un cop havia marxat de l'escenari. Amb la seva camisa lluent de ras i els seus pantalons estampats, molt xulos, a mi m'agraden, la seva meleneta i un posat molt estudiat. Pretenia, que el públic, cantéssim amb ell la tornada d'una cançó, una cançó en anglès i una tornada que no era pas fàcil, que podem conèixer les cançons i fer nanananana, però d'aquí a cantar! que la llengua estrangera, aquí és una assignatura pendent. Amb Mishima, podem cantar, i amb el Sr. Chinarro ens les podem saber, són llengües que coneixem, però Rufus, carinyu! les teves, nosaltres ja tenim una edat, potser les generacions més joves sí!

Va tocar el torn a Mishima, a la una, va marxar força gent després del Rufus, clar, als Mishima si els vols anar a veure tens moltes altres ocasions, per veure'ls més estona, estan presentant el seu últim disc, l'Ànsia que cura i són a totes les salses i festivals sense comptar els seus concerts d'ells solets i on el públic són els seus incondicionals, els que ens vam quedar a veure'ls, érem els que els volíem veure. Vam estar a primera fila, semblava que així potser jo veuria millor, per que ningú no em taparia, no em tapava ningú, però l'escenari era molt alt, de totes formes, ho vam veure molt bé i a més com que hi ha la valla, et pots repenjar a la valla i no cansar-te tant, que ja portàvem unes quantes hores de Vida. Van sortir Mishima, en Caraben, amb les seves ulleres ray-ban, suposo, de sherif lobo, com les que portava el meu germà quan tenia 14 o 15 anys, que també eren graduades, i que encara corren per casa. La gafapasta, només s'aplica als espectadors, els artistes que porten ulleres, no són gafapasta. En Caraben, amb les seves ulleres, la seva camisa negra i els seus texans ajustadets marcant culet també negres, comença a fer una mica de panxeta. Amb els genolls flexionats tot el concert, diríem que si esquiés, la flexió de genolls, ja és correcta, però tira el cos enrere i això ja no seria correcte, ha d'acabar cansat amb aquesta postura. Van començar el concert amb l'Ànsia que cura i van tocar unes quantes del nou disc i unes quantes dels altres, van fer el seu concert, correcte, la gent va cantar amb Mishima i s'ho va passar bé, van fer un bis i a mi se'm va fer curt o vaig trobar a faltar cançons, clar, no és un concert només d'ells, és un festival.

I amb Mishima, nosaltres donàvem per acabada la jornada del Vida, cinc concerts. L'endemà més!

I va arribar el dissabte, feia més calor que divendres, que per cert, m'ha deixat de record una otitis, aquella nit vaig notar alguna cosa i cada dia em fa més mal l'oïde, però que hi farem!. Dissabte vam arribar una mica més tard, els actuants més matiners no ens interessaven gaire i després la nit és llarga i pots acabar molt cansat. Semblava que podia haver més gent que el dia abans, dissabte havia Yo la tengo i aquests tenen molta tirada. Més tard, vol dir que vam arribar a quarts de set. Quan vam arribar on calia deixar el cotxe, ja era quasi tot ple, un lloc petitet per la meva puceta, el vam trobar, però més a vall que el dia abans. Sense saber el que era, així de sobtada, ja es notava una cosa estranya, que no acabava d'encaixar amb el que era. Vam començar a caminar pel caminet que menava fins a la masia. Davant nostre, pujaven una mare i una filla adolescent, vestida d'una manera rara o no per una adolescent, però sí per anar a un festival a un mas. Com més ens acostàvem al mas, més evident es feia quin era el fet que ens havia frapat tant en arribar i no havíem sabut identificar d'antuvi. La imatge de mare i filla, es repetia de forma exponencial fins a l'infinit o com una mateixa imatge es va repetint en dos miralls enfrontats. I si no eren tàndems mare-filla, eren grups de noietes adolescents acompanyades d'un adult, la o el progenitor d'una i les amiguetes. També havia nois. Tots eren molt joves! Els menors de 16 anys, no poden entrar en aquests esdeveniments si no van acompanyats d'un major d'edat, i si estan entre el 16 i els 18, cal que algú els porti i els reculli, per que d'altra banda, com arriben fins allà aquelles criatures! I si el dia anterior, els gafapasta eren abundosos, el dissabte, es barrejaven amb aquella jovenalla, més jove que ells. Però, havia un fet que feia que encara els identificava més com pertanyents a una subclasse dels assistents i era la seva indumentària de verges vestals, vale! d'acord! amb aquestes edats, moltes encara deuen ser verges, o no, que avui en dia va tot molt accelerat, però aquell dia, amb mames, papes i avis, no crec que poguessin fer gaire res. Vestides, com una vestal, amb vestidet lànguid i vaporós (l'estiu és més donat) i coronades totes amb corones de flors, molt happy flowers i algunes amb talons! que era de terra! i bosc també! una que anava més esportiva, calçava "cangrejeras" brillants de talons, sí, sí, aquelles sabates de plàstic d'anar a la platja de tires i lligades! Les que no anaven amb vestidet vaporós i de floretes petites, portaven pantalons curts (molt, molt, molt curts) que surten els fons de les butxaques per sota les vores i quasi també altres coses, això sí, l'escassetat de roba en els pantalons, queda suplida per les bruses, sí, heu llegit bé, bruses! no samarretes, bruses de blondes o de seda, així totes com molt mudades. Els nois, també molt polidets, amb pantalons bermudes, que es fan gires per que quedin més curts, una mica per sobre del genoll, amb uns pentinats força treballats tots!

Quan vam ser dins del recinte de la masia, en arribar on eren els escenaris principals, però que és tota aquesta gent que hi ha aquí al davant de l'escenari? els primers que tocaven allà, eren Yo la tengo i no seria fins a les 9, i eren quarts de set. Aquesta gent no són els que venen a veure Yo la tengo! I sota un sol de justícia, quin tòpic més bonic! vam veure que es tractava  d'els "FANS" de la Lana del Rey. No pensava pas que aquesta noia generés aquest fenomen sectari de fans adolescents histèrics que fan hores de cua sense importar les condicions atmosfèriques. Podem dir que no es van moure d'allà, feien cua al davant de l'escenari, alguna que anava amb els progenitors es perdia pel bosc en busca d'ombra anhelada pels pares i també ganes de veure alguna altra cosa i també gana i set.

Havia molta gent dissabte, vaig tenir enyorança de la tranquil·litat del divendres i així sense poder seure i ple a vessar, al Vaixell, van actuar la Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernàndez, el mateix escenari on el dia abans havia actua el Sr. Chinarro, també ple, però no tant. A partir d'ara em referiré a ella i ell, els noms són massa llargs. Si parlo dels dos junts, serà amb el sobrenom "dels pobressitos", són així, tan monos tots dos i com vergonyosos, el vaixell o barco de Chanquete, sembla ser que es movia una mica o fimbrejava, per que ella no s'atrevia a aixecar-se ni moure's gaire, no és pas que vagi ballant la noia, però si estar de peus. Si es tracta de parlar, no és que tingui do de paraula, però ell encara menys. Però tot queda en darrer terme, quan canta, que és del que es tracta, quina veu! i no diré res més. Ell, ell, a mi em fa recordar als amics del Frodo, als de la terra mitjana de la comarca a El Senyor dels anells, no es mou, ni parla, però toca la guitarra! amb aquest despentinat tan ben pentinat, com si hagués anat en avió amb el cap per la finestra mirant enrere tota l'estona. Presentaven el seu disc junts, Granada, van fer cançons dels disc i alguna que no està al disc. A mi, ja m'agrada ella com canta, i tenia ganes de veure-la, em va encantar! van estar fantàstics!

Tot seguit i ràpid, no ens perdéssim el principi, els tocava el torn a Yo la tengo, actuaven a l'escenari principal, on just al davant, ja havia tot un gruix important de fans de la Lana del Rey i que encara faltava dues hores i que ja eren allà des que havien obert a les sis. Van sortir a l'escenari i el públic va aplaudir. Va costar que poguessin entrar al concert, ha de costar, tenint el teu públic tan lluny i amb un munt de gent entre tu i el públic a qui li importes un bledo. Yo la tengo, també tenen un disc nou, Fade, així que el presentaven, però també toquen altres cançons, com tots, no hi ha ningú que només toqui l'últim disc en un concert i no toqui res més. Al principi, el so no era gaire bo, però va durar poquet. Al dia següent, a la crònica al diari, deien que havien aterrat amb molt de retard i que no havien pogut fer les proves de so abans del concert. I quina manera de tocar la guitarra, de sis cordes i de dotze, el baix, la bateria i els teclats. Entren en uns patrons rítmics, que són bucles i que fan entrar en trànsit, a qui li agradi, als fans de la Lana del Rey no ho crec, per que algunes que teniem a prop, feien una cara rara, de pensar que que estranys que érem tots aquells, que podríem ser els seus pares, allà plantats seguint el ritme, però sense moure'ns gaire ni saltar ni fer crits histèrics. La meva càmera, de vegades fa miracles i així, els que tenia davant, no em tapaven quan veien que gravava, fins i tot s'ajupien. El concert de Yo la tengo, va acabar amb una versió d'una cançó dels Beach Boys, que van fer una distorsió de deu minuts al mig de la cançó i quan ja estava tothom en trànsit i ja ningú no recordava quina cançó estaven tocant, van tornar a la cançó. En acabar, el públic llunyà de l'escenari va aplaudir i semblava que havia d'haver un bis, però els fans de la que venia després, van començar a cridar Lana, Lana, Lana i tot i que els seguidors de Yo la tengo van respondre amb Yo La Tengo, Yo la tengo, Yo la tengo, el trio no va tornar a sortir.

I li tocava el torn a la Lana del Rey, la noia, no canta malament, tot i que la imatge que té i el seu posat i que vagi de diva, m'ha fet agafar-li una mica de mania. Quan va sortir a l'escenari, la bogeria entre els seus fans, que feia hores que eren davant de l'escenari, es va desfermar, crits histèrics com en aquells reportatges dels anys seixanta dels grenyuts de Liverpool. La Lana del Rey, és una imatge càndida i melangiosa, jo en dic gata maula, ja sap tothom que en penso jo de totes aquestes que fan aquest posat! Totes les vestals virginals eren allà i el públic adolescent cantava les seves cançons a cor que vols, amb cares emocionades i desencaixades. Un paio que teníem al costat, ens va preguntar que qui era aquella que cantava, entre poc i massa. Va sortir a l'escenari a cantar descalça, aquest fet, que en aquest cas sembla que va agradar, recordo fa uns anys, com es va criticar a la Remedios Amaya, en el festival de eurovisión, cantant A quien maneja mi barca, com se la va criticar per anar descalça. La Lana, va fumar a l'escenari, de fet, allò, no era fumar, era fer el préssec, amb el que a mi m'agraden i ara no en puc menjar, per que m'ha sortit alèrgia! I si, bé, el fenomen fan, no l'entenc per gent a partir de certa edat, el concert estava sent entretingut, podia no agradar-me el seu posat, però canta bé. El concert anava in crescendo i en el moment més àlgid, va la tia i va baixa al fossar que hi ha entre escenari i públic i es posa a firmar autògrafs i fer petons i fotos amb els fans de la primera fila. Cal dir, que a mi això no em va agradar gens i que em perdonaran els entesos, però talla el rollo d'una forma brutal! Els fans estaven encantadíssims, fins i tot els que no eren els afortunats. Alguns comentaris que vaig sentir van ser, quina passada!, és un àngel! que mona! La meva valoració, és psa, psa, per que si escoltar-la no em desagrada, el xou i espectacle que fa, no m'agrada gens. I no entenc com pot haver aquesta bogeria entre les noies joves per aquesta noia, i per si algú no ho sap, jo també he tingut 16 anys i menys i havia anat a "festivals" a veure un Miguel Bosé molt, molt jovenet cantant Linda.

I com que ara ja tothom marxava i havia massa gent, vam anar a la zona de picnic a sopar i a l'espai que encara no havia parlat, que és el cine, on passaven "pelis" on la música era l'eix principal.

M'ha quedat una mica llarga l'entrada i he trigat tres dies a fer-la, amb unes semifinals del mundial pel mig.

M'ho vaig passar bé i em va agradar!