dimecres, 10 de desembre de 2014

TEXTO LIBRE

Quan feia 5è i 6è d'EGB, sí, vaig fer EGB, que passa? però no em compraré pas aquell llibre que corre per les llibreries que es titola Yo hice EGB o alguna cosa per l'estil. Doncs, bé, quan tenia 10 i 11 anys i és quan ets una esponja i més impressionable i les coses et poden deixar més petja, tenia una mestra, que si bé tinc un gran record i ens va motivar molt a totes les nenes de la ,meva classe, i això que érem! Ara es diria que totes patíem aquesta síndrome tan de moda i que érem hiperactives, llavors només érem tremendes, mogudes i xerraires. Aquesta mestra, que pel que després vaig saber, vam ser les seves primeres nenes, acabava de sortir de la facultat i pam! El "millor" grup, ella quan fa 10 anys vam fer un sopar i va venir, es recordava de totes i de cada una i de les nostres tendències, tant és així, que es va quedar d'allò més sorpresa quan em va preguntar que és el que havia fet i li vaig dir que biologia, per a ella, jo havia de ser la historiadora d'Espanya àrab més apassionada de la història. És ben cert, que en el moment de fer la tria en la meva vida acadèmica, entre lletres o ciències, vaig haver de decidir que feia, la història m'agradava i m'agrada i em tibava molt, però la resta d'assignatures que comportava fer lletres, no i les ciències, també m'agradaven i se'm donaven millor. A casa, els meus pares, em van dir, que "A tu això d'escriure i fer redaccions no se't dona bé", no va ser gaire bé, va ser, ets un desastre escrivint.
Aquí volia jo anar a parar, amb aquesta mestra, o senyoreta com en dèiem llavors, cada setmana durant dos anys, fèiem una redacció, en deia Texto Libre, teniem una llibreta pels Textos Libres. Cada nena, escrivia el seu text, sobre el que volgués i després i aquí és on hi ha la innovació, a classe es llegien deu cada setmana i les nenes votàvem el que més ens havia agradat i molt democràticament, sortia una guanyadora. La redacció guanyadora, era copiada a la pissarra i totes la copiàvem a la nostra llibreta i en fèiem un dibuix relacionat. Aix! i és aquí on es conjugaven dues arts en les que jo he estat sempre una negada, escriure i dibuixar, només tenia un punt a favor, no feia faltes d'ortografia.
Sempre guanyaven les mateixes i una s'enduia la palma. En dos anys, cap de les meves redaccions va sortir guanyadora i si bé sempre he sabut perdre i no he fet mai un drama, suposo que en el fons, que en dos anys cap de les meves redaccions no fos escollida mai, va fer la seva feina, i la conclusió, era: NO SÉ REDACTAR, NI ESCRIURE. Si tothom tenia il·lusió en el Texto Libre, per mi, era un suplici la tarda abans, el pànic al full en blanc, què poso? de que la faig? era el que jo anava preguntant per casa a tothom, va Maria Teresa, ajuda'm, li demanava a la meva germana, més gran que jo, i que si té traça a l'hora d'escriure. Havia de tenir gràcia, ser divertida o anar a l'altra extrem, tenir un punt trist i de desgràcia, però jo no tinc imaginació, ni em passen coses diferents i divertides. Així doncs, em quedava amb la redacció que acabava fent a corre cuita per que es feia tard i era hora de sopar i encara estava sense haver acabat els deures i allò, sí era un drama.
Així, van anar passant els meus anys d'estudiant, tot i no sé una gran escriptora, vaig acabar EGB, vaig fer BUP i COU i vaig començar a la facultat. De forma paral·lela, anava a l'Institut Francès, a aprendre francès, ja hi havia començat a anar quan feia BUP, que a l'escola, jo feia francès, la teoria era, quan acabi amb el francès, em posaré amb l'anglès, que té més futur, però acabaré una llengua i em podré defensar en una llengua estrangera millor que la immensa majoria es defensa en anglès, o llavors es defensaven amb el que havien aprés a escola. Com que ja tenia un nivell, van començar a haver redaccions en francès, Ostres! no demanava opinió a ningú i les meves redaccions en francès eren bones! fins el punt que un dia, la profe de francès va dir que en català i en castellà, deuria de ser bona escrivint, quasi em caic de la cadira de l'atac de riure i la sorpresa! Anys després, es va repetir el mateix esquema a l'Institut Nordamericà quan hi vaig anar a aprendre anglès. 

Els meus pares, es van equivocar de lloc per néixer jo? Havia d'haver nascut en un altre país? I qui sap, ara seria una gran escriptora! hauria d'haver tingut uns altres mestres? les meves companyes de classe, no entenien el que jo escrivia?
Sovint, quan llegeixo a gent, que no es dedica a escriure, però que sempre diuen que els agrada molt escriure i que diuen que sempre han tingut traça, trobo els seus escrits pedants i sobrecarregats. No estic dient, ni molt menys, que jo sigui una saberuda en això de l'escriure i que ho faci bé, ni molt menys, altres gràcies tindré, suposo. 

I que ha destapat ara aquesta caixa de Pandora? doncs, si algú va llegir el post de les nenes de la meva classe 2.0, aquí està el detonant, trobar-nos altre cop. El recordar, en un primer moment, la infantesa i la primera adolescència i com no podia ser d'altra manera, va sortir el Texto Libre. Em va fer que pensar, cap d'elles, té un bloc i algunes no saben ni el què és. No sé si cap, escriu alguna cosa així, però les que havien guanyat, quasi totes un, si més no, n'estan molt contentes i cofoies d'allò, sí, clar, també estic jo, molt cofoia d'haver tret excel·lent sempre a gimnàstica durant la meva escolarització, fins a 3er BUP. 

Reflexionant sobre el tema, sóc frívola, banal i superficial (que ja ha començat la temporada d'esquí! Y yo con estos pelos!), poca feina? Noooooooo. Doncs, això, reflexionant, com és que no guanyés cap i si el sistema de la mestra era bo o no. El sistema, o la idea, no la trobo desencertada pel moment en que estàvem i tenint en compte el grup que érem, va aconseguir motivar a molta gent en tots els àmbits, difícil, la tasca que tenia la mestra aquella i ser recordada per totes com la millor mestra que mai han tingut. En el meu cas concret, ho veig com en molts altres aspectes, si tothom diu que en això no sóc bona, doncs, no ho sóc i no cal posar-se pedres al fetge, així que no sé redactar igual que no sé dibuixar. El que mai no havia considerat abans, és que per una banda, a redactar i a dibuixar se'n pot aprendre, cosa que vaig aprendre a la facultat, amb la redacció me'n vaig sortir una mica millor, el dibuix, com que el podia obviar, doncs només ser dibuixar algues microscòpiques. D'altra banda, i crec que la més important en l'aspecte emocional, sempre m'ha tingut tothom, ja de petita, per una persona forta i independent, no sé com es fan aquests judicis, però aquí queda. Si el fet de guanyar o no, se me'n fotia i sempre he sabut reconèixer les meves mancances i escriure, n'era una, doncs, no li donava més importància, feia la redacció com podia fer els altres deures que em desagradaven, sí amb aquella ràbia de saber que per molt que m'esforcés no passaria del cinc, en altres coses, si m'esforçava, aquest esforç es veia recompensat amb una millor nota. Poques redaccions de les meves en aquests dos anys, van ser llegides en veu alta i van participar en la tria de les 10 que concursaven. Les votacions, es desenvolupaven al més pur estil d'una votació de l'Eurovision i ja sabem tots, com van les votacions en aquest concurs de cançons, així que no cal que sigui més explícita, oi?