dissabte, 19 d’abril de 2008

Dinar de comiat

Ahir divendres va ser l'últim dia de feina d'en Dani. Amb la Mireia li vam crear un blog per que tothom li pogués deixar comentaris i li hem fet unes presentacions amb fotos. El dia abans va ser una mica estressant, buscar les fotos, fer la presentació i comprar el regal, no sé perquè sempre em fico en aquests merders!.

Han estat molts anys treballant plegats, va començar un any després que jo i per tant, jo, la sensació de tercer grau que han tingut els altres no la he tingut mai, tot i que a preguntar mai no s'ha quedat curt, en aquest aspecte reconec que he estat una mica paràsit, ell preguntava i jo m'enterava de tot també, això si, sempre dient-li, : "Però Dani, tio, com et passes".
Durant tots aquests anys, han passat moltes coses i ens han passat i per tant ningú no és el mateix que el primer dia. Dels que erem quan va arribar en quedem ben pocs, treballem en una empresa amb una alta taxa de renovació. Al principi, pensava que no era gaire normal, explicava coses prou íntimes, la qual cosa jo no faig fins que no hi ha més coneixença, per tant per mi era raro. Hem rigut plegats, i ara amb qui podré comentar si la Montse del Solsona porta calces de coll alt o s'ha fet la permanent? i si la tia dels gin tonics en porta tres o quatre? i el vestuari de tots els que treballen amb nosaltres?, amb qui podré recordar ara aquella que se li juntava la bora del vestit amb l'escot?.
Els comentaris cínics i irònics en les reunions, que ens han fet riure quan no tocava i que alguna que altra bronca ens ha costat. No tot ha estat tan maco i tot riures, també hem tingut les nostres coses. Ens hem enfadat, bé potser, era jo la que estava enfadada, però llavors ho estava amb tot el món, tot i que algun patia més el meu enuig. Un dia ens van fer passar-l'ho els dos sols plegats dins del cotxe, ja sé que sona fatal!, va ser com una teràpia. El "jefe" ja podia respirar tranquil.
Algun cop l'hagués matat!. Però calla tio, no ho diguis això!
Hem estat companys de feina i ens sabem la vida i sense dir res, si en un o altre està amonïat per alguna cosa. Ha tingut nòvies i cases i ho hem sabut. Ha tingut un fill i ha estat una mica de tots, seguint l'evolució de l'Enric.
Marxa, per millorar i un canvi així, sempre és positiu.
Em fa enveja. El trobarem a faltar. Que tingui molta sort en tot el que faci.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

No vam quedar que no ens posaríem sentimentals.

Joana ha dit...

I no és pas sentimental!

Striper ha dit...

Be jo jahe despedit algunes compsnyes de la feina i sempre queda el gust amarg.

Striper ha dit...

Pasa per casa.

pluja ha dit...

Els comiats sempre fan posar sentimental. Diu adéu (encara que sigui un a reveure) vol dir deixar marxar una persona àmb tot el que això implica (somriures còmplices, mirades sinceres, paraules reconfortants..) però la vida és canvi i renovació i no podem fer res més que adaptar-nos a ella com millor poguem. Per sort en Dani marxa de l'empresa però no té perquè fer-ho de la teva vida!