Boira

Si mai ningú li hagués dit, que allò li molestaria i li doldria tant, molt probablement no s'ho hagués cregut. Perquè el que li estava passant era una història per ser escrita per en Monzó, en Pàmies o pel gran Calders. Descrit per ells li haguera fet gràcia, però no, li estava passant en ella i era real.

Tenia un clon o una còpia i no li agradava gens. No sabia si la còpia era millor o pitjor, però això tant li feia. Algú pot imaginar-se una situació així?.

M'explicaré. La còpia no era física, físicament eren molt diferents. Però si, que de forma subtil, l'altra li havia anat ussurpant tot allò que la feia ser ella i que per tant la caracteritzava i la feia ser única. S'en va adonar de cop, quan un amic li va dir: " M'ha agradat la teva amiga". I els motius pel que li havia agradat, no eren ni més ni menys que els mateixos amb els que temps enrera l'havia descrit a ella. És natural, espontània, es veu bona persona, molt simpàtica. No és que això fos res estrany, gent amb aquesta descripció hi ha molta al món. Però, ella ho sabia, si l'amiga no era alguna cosa, era natural i espontània. Era d'aquella mena de persones que no fan un pas sense abans haver valorat, sospesat, avaluat, examinat i comparat tots els pros i contres. Era una persona assenyada per damunt de tot, però ara li copiava la seva manera de ser, eixelebrada.

Ningú, no s'adonava d'això?. No, ni tan sols els seus amics ho havien notat. Això, l'estava posant molt i molt nervisoa, s'estava fent invisible i algú li estava manllevant la seva vida. Mai no havia pensat que la seva, fos una gran vida, ni tingués res d'espectacular, però era la seva vida i ara es trobava amb allò. Volia cridar ben fort a tothom que no es deixessin entabanar per aquella còpia, però semblava que ningú no li feia cas.

De sempre, ella havia tingut moltes aficions, no és que tingués un talent especial, però pel que feia en el camp de la pintura, el dibuix i la música, com aficionat, ho feia prou bé, i ara, en això aquella nouvinguda, també era una gran experta i tothom creia que tenia molta experiència. Però, com pot ser? es preguntava ella, si fins fa quatre dies no sabia que era una pintura a l'oli o un museu?.

Si només hagués estat que s'hagués vestit com ella, rai, però era tot!.

Els seus amics ja no la trucaven i ella cada dia estava més trista. Un dia, una amiga li va dir, que perque li havia agafat tanta mania a la pobre noia. Pobre noia?. No veien que els estava manipulant a tots.

Havia, però, aconseguit conservar un amic fora de les urpes manipuladores de la farsant. Perque, fins i tot havia fet que la seva familia s'hi posés en contra. Va sortir al carrer, abatuda, ja era invisible i els que la veien, deien en veu baixa, com un xiuxiueig, "mira, pobre, és boja".

Un dia, l'amic que havia aconseguit mantenir lliure de l'influència de la farsant, la va trucar per quedar, però ja no va contestar ella, no va poder. Va quedar amb la còpia i ella es va esvair per semprer més com la boira quan surt el sol. I ningú, mai més no la va trobar a faltar ni es va recordar d'ella.