24 de Septembre. La Mercè.

Aquesta setmana ha sigut La Mercè, la que de ja fa uns segles és la patrona de la ciutat. Hi ha molta conya, amb quina santa és la patrona de Barcelona. Abans, però quan dic abans, vull dir com al segle XIII o així, ho era Santa Eulàlia o Lali "pa los amigos", Santa Eulàlia era de Sarrià, vaja, entre nosaltres, una nena "pija", que segons diu la llegenda era molt bona i sempre tenia cua a la porta de casa seva, ves a saber que feia! La festa es celebra el dotze de febrer. Va fer molts miracles i va morir als tretze anys torturada per haver-se queixat. Total que la van fer patrona de Barcelona. I no va ser fins el segle XVI em sembla recordar que no es va fer patrona a La Mercè, que havia salvat a la ciutat d'una plaga de llagostes.

Aquestes dues santes, que eren tan i tan bones, resulta que des que a la Lali o Laia li van treure el patronatge de la ciutat està una mica picada i llavors resulta que fa que plogui cada any per La Mercè, només per ganes de fotre a la Merche, sort que són santes i feien miracles, perque si arriben a ser personatges d'un manga, això seria una lluita entre en Son Goku i Cor Petit


Així, doncs, si les santes es desmadren, els barcelonins també, i tota la setmana hi ha activitats per a tothom i a tothora. Però, el dia gran, és clar, és el 24 que és festa a Barcelona. El dia abans, i això, evidentment passa sempre també, és el meu aniversari i aquest any la meva mama m'ha regalat un objectiu per la càmera, per la qual cosa, sortir a passejar pel centre era encara més obligat que mai.

Al matí feia bó i amb la meva mare vam anar a la Plaça Sant Jaume, que també és la plaça del poble. Vaig deixar el cotxe a l'aparcament de la Catedral, que l'estan restaurant, perque, últimament estava tota plena de cagades de gavines, pel que sembla, això costa mooooolts mil.lions d'euros, més que res per si algú té un interès especial en visitar-la i ha de venir expressament, que s'esperi.

Com és de suposar, hi ha molta gent amb tots els nens també voltant per veure tots els esdeveniments que hi ha programats. Per anar de la Plaça de la Catedral fins a la Plaça Sant Jaume, calia passar pel carrer del Bisbe Irurita, que estava a petar de gent, ja ho veieu a la foto de dalt.

Com que és matí de festa major, surten els gegants a ballar al davant de l'ajuntament i tot el
bestiari de la ciutat. I quina millor oportunitat per estrenar el meu teleobjectiu que aquest, gent, color, els gegants, com aquests, que són els titulars, són Els Gegants de la Ciutat que són en Jaume I i la Violant d'Hongria i són els més importants i surten en ocasions de protocol, a més han apadrinat a molts altres gegants d'arreu. També surten a ballar a la plaça els Gegants del Pí, que són en Mustafà, que era un príncep sarraí i l'Elisenda que era una princesa cristiana. Els titulars miren com balla l'àliga i tot el bestiari inclosos els altres gegants. A mi m'agraden els gegants i anar-los a veure i portar els meus nebots, però el gran ja no està per anar amb la tieta i la iaia al matí de festa major i el petitó, com que és de poble, no tenia festa i havia d'anar a l'escola bressol, i els pares molt responsables no van voler que el nen fes campana.

Tot això, s'ho miren els "enxufats" que estan al balcó de l'ajuntament, que es deu veure molt però que molt bé i sense empentes. De totes formes si engrandiu la foto, podreu veure millor la carona del molt honorable Jose Montilla, que es mira amb nostalgia o melangia el balcó de casa seva que li queda just enfront o potser pensa que l'endemà hi haurà d'anar a continuar amb tots els merders que té allà empantanegats. L'Hereu riu, tot cofoi de com li està quedant la festa de bé.

La Violant s'ho mira tot, seriosa ella, com li pertoca a la seva categoria, esperant a que li toqui sortir a ballar amb en Jaume I, tota una responsabilitat, per entrar a la casa gran i no sortir fins a la Cavalcada que és a la tarda.

A mi m'agrada més la Cavalcada dels gegants i els capgrossos a la tarda per la Via Laietana, però aquest any no podia ser i em vaig haver de conformar amb veure'ls al matí una estoneta.

Un cop els gegants han entrat a l'ajuntament, llavors els toca el torn als castellers i aquí em vaig esplaiar amb la càmera i l'objectiu, poder fer la foto com si els tingués just al davant i això que estava a l'altra banda de la plaça. Ara bé, això dels castells està una mica desvirtuat, porten casc i homologat, amb la globalització s'ha perdut l'autenticitat. I sempre he pensat que jo no podria haver fet ni fer castells, van descalços, i amb el que a mi em canten els peus! pobres desgraciats, la meva colla sempre hagués fet llenya.

Les colles que van sortir, eren les dels barris i la dels Castellers de Barcelona. Res a veure amb les grans jornades castelleres d'altres llocs, però, tampoc va estar malament. Vam veure pujar uns quants castells i descarregar-los també i ja vam decidir sortir d'allà, però si dins la plaça s'estava bé i prou ample. La sortida no era tan fàcil, la gent es quedava aturada a l'entrada de la plaça i els carrers eren un coll d'ampolla i no ens deixaven sortir, per poc a una dona tonta, li dóna un atac d'angoixa, va començar a dir: "Deixint-me sortir" i uns que anaven amb uns nens li van dir: "Que tots volem sortir" i ella "Que m'agafarà un atac d'angoixa" i el pare dels nens, molt normal i sense donar-li cap importancia :" Senyora, només faltaria això, ara no és el moment" I se li va passar tota la tonteria, amb algun cop i aguantant i fent força per obrir pas per part meva i els pares dels nens, vam poder sortir. Ja li vaig dir a ma mare: "Tu que sempre ameneces amb el teu bastó! i ara que l'havies de fer servir no has dit ni mu".

Vam anar cap a la Plaça del Rei, que per cert, ja posen lavabos públics al carrer! Enrrera queda allò d'haver de buscar un bar per poder fer pipí quan estaves de concert en les festes als espais públics. Ja al tornar cap a la plaça de la Catedral, que hi havia un escenari, llavors estaven tocant. Cançons d'aquestes que tots coneixem, el Kumbayà i el Paf era un Drac màgic, em resultava coneguda la veu, perque no ho veia. Els nens, que se suposava que eren els destinataris de l'espectacle no coneixien les cançons, però tots els grans, inclosa ma mare i demés coetanis si i les cantaven. Quan vam veure l'escenari, era en Xesco Boix i amb ell un dels doctors més mediàtics de Catalunya, el doctor Estivill, no sé si va posar en pràctica el seu mètode, no ho crec, perque no es van adormir de moment la gent, o potser no funciona.

Quan vaig arribar a casa per dinar, el dia va començar a canviar i els núvols van aparèixer al cel, l'amenaça de la Laia planava sobre Barcelona i al final va ploure. Ja ho he dit, sort que són santes, però fan seva la màxima de: "La Venjança és un plat que es serveix fred"