dimarts, 10 de febrer de 2009

El mal temps i el caciquisme

Si, ja sé que no hauria d'haver fet aquesta i altres fotos mentre conduia, però no m'en podia estar, mireu com es va posar la carretera en un moment! Si algú reconeix el cotxe com a seu, que em perdoni, però circulava al meu davant!. Ah! i donar-li les gràcies, perquè em va fer de llebre a la perfecció, anava a la velocitat perfecte per marcar-me el que havia de fer, avançar o no cotxes i autocars.

Després d'aquesta introducció, vaig a allò que és important en aquest cas. El mal temps i alguns poders fàctics o potser no tan fàctics, perque ho desconec del tot. M'explicaré, de tots és sabut la meva afició per la neu, però això no queda només en la pràctica de l'esquí de forma aficionada. Hi ha alguns cap de setmana que deixo de fer el turista i lliscar per les pistes de Masella, per passar a formar part del món de la competició, tranquils! jo no corro. Doncs aquest cap de setmana m'ha tocat anar a una cursa, no diré el lloc, perquè el que vaig a explicar no és gaire maco.

No era el primer cop que anava a fer la feina a aquesta cursa, de fet sempre he anat jo i sempre m'ha donat una mala sensació el tracte, no amb mi, però si amb la resta. El poble on està el club organitzador, és un poble molt petit i el president del club pel que sembla és el ric del poble i així es mou i passeja, amb aires de superioritat i educant així als seus fills.

La sensació que dona és, que és qui mana al poble i tots ballen al son de la música que toca, tractant amb menyspreu a tothom i donant ordres, fins i tot a mi, de que ho faci bé, que tot i fer-ho bé, com sempre, com sempre hi ha alguna coseta, que els senyors volen, però que no són possibles de fer. Doncs divendres a la nit, ja em van fer gastar tot un paquet de 500 folis, com qui no va la cosa, en un parell d'hores!. Així, arribem a dissabte, que sempre em recorda que sigui puntual i estigui a pistes a les 8 del matí, mai en quatre anys he fet tard i després sempre m'he hagut d'esperar a que tot estés preparat. Però com que es pensen que monten una prova de la copa del món, així va tot! Dissabte, feia fred, no ens enganyem! molt fred a les vuit del matí, com set sota zero a l'aparcament, però això no es fa a l'aparcament, i si només fos el fred rai, que perquè hagi neu, ja sabem que amb vestit de bany no es pot anar! Però dissabte va començar a ventar, no tant com fa quinze dies, però déu ni dó el que ventava, van tancar el telecadira, no els telearrastres i així es va acabar la cursa, a les cinc de la tarda, amb els dits de les mans i dels peus sense sentir-los i amb més penes que altre cosa, perque els inflables i les carpes van volar, però la cursa s'havia de fer i tots llepant-li el cul al senyor i fent el que el senyor deia. Encara em van tenir fins a les nou de la nit fent feina, un dia molt llarg i jo anyorant als meus nens que havien estat a Masella i m'havien trucat, preguntant si l'habitació amb possibilitats l'havia aprofitat o l'anava a aprofitar! Per això estava jo!

Encara faltava el diumenge, i la nit del dissabte prometia vent a dojo, que xiulava pels carrers del poble. Quan el diumenge em vaig llevar, els arbres es doblegaven davant meu besant-me els peus i després em saludaven quan pujava per la carretera amb les seves mans. En arribar a les vuit allà, com era d'esperar bufava un vent de mil dimonis i tothom estava expectant, preguntant-se si l'estació obriria i si es faria o no la cursa. Doncs aquest senyor, fent gala del seu poder i de com els deu tenir a tots de collats!, va fer obrir el telearrastre, quan tota l'estació romania tancada per vent. Al seu fill el té poc menys que dominat i sense ni qüestionar les decisions del seu pare, va anar cap amunt. Jo també, quin remei, estava treballant, però en arribar, allò era inhumà, no es podia pretendre que ningú i molt menys nens, estessin en aquelles condicions, però jo vaig muntar tot el "tinglado" i vaig baixar. Llavors va començar l'espera, primer a les deu decidim, i llavors tots amunt, nens inclosos i l'estació tancada per vent. Finalment a les dotze es va decidir, que es supenia la prova, per fi el sentit comú es va imposar. Però aquell home, havia aconseguit que tothom fes el que ell volia. Pensava que a principis del segle XXI, els cacics ja no existien, però anava errada. La vida idílica d'un poble petit, no és tan idílica si existeixen persones aixì!!! Mantinc, però, l'esperança que sigui un cas aïllat.

4 comentaris:

Striper ha dit...

Jo tambe desitjop que coses com aquestes siguin un fet aillat que ja no estem al segle XVIII

Mireia ha dit...

veig que t'has anat encenent a mesura que tornaves cap a casa! L'any vienent l'engegues a la .....

Luz de Gas ha dit...

Pero por favor no vuelvas allí, que necesidad tienes de aguantar semejantes personajes,

besos

skorbuto ha dit...

Tenim el mal costum, jo el primer, de no enfrontar-nos quan toca, per molt "senyoritu" que sigui, fins i tot diria que quan més "senyoritu", sols cal una espurna, algú que alci la veu i digui prou perquè es vegi l'absurd de les seves dèries i descavalcar-ho del seu pedestal.