dimarts, 24 de febrer de 2009

"Soy un accidente
un error de medida.
Un viajero de barro
que se lleva la corriente...
(...)
No pretendo conseguir perdurar,
porque sé que sólo soy un accidente.
Soy como un animal
agazapado y vigilante.
Soy el caos, un alma polvoriente.
Soy un accidente. Soy un accidente."
Enemigos de lo ajeno. El Último de la fila

Sempre tenia aquella estranya sensació de que les coses no li anaven bé, que res no li surtia com volia. Per això, mai no s'organitzava les coses, ni tampoc preveia amb temps aconteixements, tret dels que hi eren per obligació. Vivia al dia i a l'instant i d'aquesta manera anava trampejant.
Tot això, feia que de temps tingués un desassossec que de mica en mica l'anava consumint. Per tothom era una persona la mar de normal i feia el que s'esperava que fes, vivia en una contradicció, doncs no acabava de trobar quina era la seva pega. De vegades li semblava que si no hi fos al món, ningú no notaria la seva absència.
Sovint, es preguntava perquè quan la gent desitjava coses, ho aconseguien i ell ni tan sols havia aconseguit que de petit els reis li portessin la bicicleta i això només va ser el principi. Aquests petits inconvenients, no l'havien impedit continuar somiant, però es deleia d'enveja quan sabia que a molts altres els anava tot com si anessin per una autopista i en canvi per ell la vida era una carretera amb molts revolts o millor com si sempre estès a contrallum amb el sol de cara i això feia que no veiés bé.
Va decidir, que aniria a comprar-se unes ulleres de sol, per poder-hi posar esmena. No es decidia quines volia, primer el color i la forma, és molt important donar una bona imatge, després la forma, més grans o més petites. Quan finalment va decidir d'entrar a una botiga, el van mirar com si fos un bitxo raro i li van preguntar si n'estava segur del tot, que era una decisió molt important. Ell va pensar que quina bajanada, una cosa tan banal, aquell home li posava com si hagués de decidir entre viure o morir. Estava fermament decidit a comprar les ulleres i així ho va fer saber al venedor. Quan se les va posar es va notar estrany, no li va donar importancia.
En sortir de la botiga, va començar a veure coses molt estranyes, aquella gent que abans li semblaven normals, tenien rancúnia i enveja a la cara i si abans li semblava que l'ignoraven, ara veia com el miraven amb ràbia. Al seu voltant, tot s'havia trastocat, ell continuava igual o més angoixat que abans i el món s'havia convertit en el caos.
Va tornar a la botiga i el venedor li va dir que ja l'havia advertit, que podia continuar la seva vida amb les ulleres o sense les ulleres de sol i vivint a contrallum, però que fes el que fes, la seva vida havia canviat, i que era el motiu pel qual ell havia entrat a la botiga. Ningú no li havia promés que el canvi fos del seu grat. Va pensar, que el proper cop que fes un cop de cap així, demanaria per escrit i davant notari, que no tindria efectes secundaris.

8 comentaris:

Striper ha dit...

Pobre si que es deu haver trastocat..

Luz de Gas ha dit...

Si ya lo dice el dicho, mejor lo malo conocido que lo bueno por conocer

Besos Joana

lisebe ha dit...

Hola carinyo:

Ja veus a vegades la vida et sorprend amb aquestes histories que son mes que vides que se'n perdut no se sap en que moment de la seva existencia..

Es una pena..

Perc cert Joana la meva mare ja ha començat en cole com li diem nosaltres i sembla que no li va gaire malament, teníen una por..
però ha sigut millor del que ens pensaven.

Bé bonica. ja estem enmig de la setmana ja et falta ben poc per anar-te a la neu!!!

Petonets guapíssima

Mireia ha dit...

Pura ficció, o ens en vist poc aquesta setmana?

Joana ha dit...

Striper:
I qui no es trastoca!

Luz de Gas:
Ni que lo jures, mejor no remover las cosas a veces.

Lisebe:
Sempre hi ha gent que es perd!

Joana ha dit...

Mireia:
Pura ficció, sempre hi ha un punt de realitat, que jo no sé d'inventar-ho tot, però és pura ficció.

Anònim ha dit...

Tots hi estem reflexats en aquesta ceguera enlluarnadora.
Potse ja ens está bé, i les ulleres en realitat ens les posem quan s'en va el sol per a seguir sense veure-hi

El callejón de los negros ha dit...

El último de la fila... para perderse en la nieve...

Antonio