"Soy un accidente

un error de medida.

Un viajero de barro

que se lleva la corriente...

(...)

No pretendo conseguir perdurar,

porque sé que sólo soy un accidente.

Soy como un animal

agazapado y vigilante.

Soy el caos, un alma polvoriente.

Soy un accidente. Soy un accidente."

Enemigos de lo ajeno. El Último de la fila

Sempre tenia aquella estranya sensació de que les coses no li anaven bé, que res no li surtia com volia. Per això, mai no s'organitzava les coses, ni tampoc preveia amb temps aconteixements, tret dels que hi eren per obligació. Vivia al dia i a l'instant i d'aquesta manera anava trampejant.

Tot això, feia que de temps tingués un desassossec que de mica en mica l'anava consumint. Per tothom era una persona la mar de normal i feia el que s'esperava que fes, vivia en una contradicció, doncs no acabava de trobar quina era la seva pega. De vegades li semblava que si no hi fos al món, ningú no notaria la seva absència.

Sovint, es preguntava perquè quan la gent desitjava coses, ho aconseguien i ell ni tan sols havia aconseguit que de petit els reis li portessin la bicicleta i això només va ser el principi. Aquests petits inconvenients, no l'havien impedit continuar somiant, però es deleia d'enveja quan sabia que a molts altres els anava tot com si anessin per una autopista i en canvi per ell la vida era una carretera amb molts revolts o millor com si sempre estès a contrallum amb el sol de cara i això feia que no veiés bé.

Va decidir, que aniria a comprar-se unes ulleres de sol, per poder-hi posar esmena. No es decidia quines volia, primer el color i la forma, és molt important donar una bona imatge, després la forma, més grans o més petites. Quan finalment va decidir d'entrar a una botiga, el van mirar com si fos un bitxo raro i li van preguntar si n'estava segur del tot, que era una decisió molt important. Ell va pensar que quina bajanada, una cosa tan banal, aquell home li posava com si hagués de decidir entre viure o morir. Estava fermament decidit a comprar les ulleres i així ho va fer saber al venedor. Quan se les va posar es va notar estrany, no li va donar importancia.

En sortir de la botiga, va començar a veure coses molt estranyes, aquella gent que abans li semblaven normals, tenien rancúnia i enveja a la cara i si abans li semblava que l'ignoraven, ara veia com el miraven amb ràbia. Al seu voltant, tot s'havia trastocat, ell continuava igual o més angoixat que abans i el món s'havia convertit en el caos.

Va tornar a la botiga i el venedor li va dir que ja l'havia advertit, que podia continuar la seva vida amb les ulleres o sense les ulleres de sol i vivint a contrallum, però que fes el que fes, la seva vida havia canviat, i que era el motiu pel qual ell havia entrat a la botiga. Ningú no li havia promés que el canvi fos del seu grat. Va pensar, que el proper cop que fes un cop de cap així, demanaria per escrit i davant notari, que no tindria efectes secundaris.