Aquesta cap de setmana he estat una consentida. Els nens m'han traginat els esquís i també m'han conduit el cotxe, quan he dit que no podia. La idea era que dissabte esquiaria el que podria, si podia, si més no ho intentaria i quan em cansés pararia i aniria a mig gas. Ho havia de fer, no podia deixar de passar el dia, com més dies passaven, més nervis. El primer que vaig fer va ser anar a passar per on m'havia fotut de cap, no poden haver més dragons. Com que tenia curset i no és anar a "saco", vaig pensar que podria ser més relaxat, entre que el monitor explica, rectifica, als altres, jo sóc perfecte, jejeje, es fan els exercicis d'un en un, es va baixant i es para per rectificar i tot plegat, podia passar-m'ho bé i marxar de casa. El monitor, ahir m'ho va consentir tot i no em va cridar i tampoc no es va enfadar quan no vaig voler fer el bosquet o el tub, estava exempta, la mama m'havia fet el paper de que no podia baixar segons què. Em vaig trobar bé i a gust i no vaig tenir mal de cap, feia una setmana que tenia mal de cap sempre per culpa de les putes cervicals. Em feia una mica de por i estava nerviosa, em vaig posar el casc, anava amb molt de compte de no caure, sempre hi vaig, l'amenaça sempre plana i que ningú no em tiri també, és un pànic i ahir estava més present un altre cop. Com que em vaig trobar bé, al final vaig fer una negra, perque em pensava que estava d'una altra forma, però em vaig trobar a gust i la vaig baixar bé, amb cautela, això vol dir a poc a poc i girant on volia. Perfecte!
Hi ha vegades, que no faig coses que podria fer, ja no és només esquiant, que dic que no puc baixar una pista, també em passa anant d'excursió, que segons el lloc, veig un pas estret i no puc, em quedo clavada, pujant una torre o un campanar, com miri, ja no puc, es digui com es digui, em fa molta ràbia. Si es tracta d'esquí, jo vull baixar aquelles pistes i en sé prou com per fer-ho, si es tracta de muntanya també sé caminar. Aquí estan els meus dragons. Quan l'altre dia vaig anar a la fisio, li vaig comentar. La seva resposta i comentari, en part és lògica: "Els dragons t'han mossegat i ja saps el que es dóna", però no m'acaba de satisfer, perque no tinc por a conduir i m'hi fico on sigui. Així que, he d'aconseguir poder baixar aquelles pistes i després poder anar matant també els altres dragons, em fa molta ràbia. No sé pas com ho faré, però ho vull aconseguir. Si algú té un suggeriment, serà ben rebut!!!
3 comentaris:
no entec bé què demanes ... si només fa una setmana del susto i ja hi has tornat! per mi ets una matadora de dragons ... i si alguna vegada t'ature de veritat potser és que és la cosa racional a fer, no? :-)
Els passos estrets i aeris a la muntanya també són la meva creu, sobretot si porto ja cert cansament físic i mental. El més curiós de tot és que els passos no són mai tan estrets com tu els veus! T'entenc perfectament quan dius això de quedar-te clavada. Ostres, em fa una ràbia! Els dragons de què parles estan al cap i si trobes la solució, avisa'm!
Kika:
No és només d'aquesta setmana, sinó que hi ha llocs que no hi ha manera, m'aboco a l'entrada i m'ho miro i no puc o estic baixant, ja pot ser esquiant o d'excursió sense neu i quedar-me clavada sense poder fer un pas, perque no sé on girar o on posar el peu. Sembla estrany, sobretot per qui no li passa, no hi ha una explicació racional, sé que ho puc fer i que ho he de fer, però no em puc moure. El monitor em diu que no ho enten, que faci com si fos a un altre lloc, on ho faig sense problemes. Sort que l'home té paciència amb mi en això, perque si faig el curset i agafo monitor és per això, perque d'altra banda el meu nivell ja és suficient. Però em passa pujant una escala també.
Núria:
Ja ho sé que els dragons són al cap i la ràbia que em fa, ja ho saps també, si et passa a tu. Molta gent, diu, que tampoc no passa res per no fer-ho, però jo ho vull fer, perque sinó cada vegada faré menys coses i no em dóna la gana.
Si trobo la solució ja t'avisaré,
"estoy en ello".
Publica un comentari a l'entrada