divendres, 20 de maig de 2011

EL QUE VEIG XVIII

Una cosa és el que veig, i una altra el que sento. Durant aquests dies estic fins el cap d'amunt d'escoltar a tots els periodistes i a tots els portaveus dels governs, i vicepresidentes d'escudar-se darrera la Junta Electoral, em sona a allò de quan la tele no va i es diu és cosa d'ELLS. No opino sobre si són o no són, però que bé els va a tots que existeixi aquest "Ente" i així poder tenir algú a qui donar la culpa o exculpar-se tots plegats del que fan o del que no fan o no diuen.
Ja em puc posar malles, ara els diuen legins i els pantalons "cagats", avui ja m'els he posat tots dos, he anat a depilar-me aquest migdia, he tornat reventada, pensava que podria sortir ja tan panxa i no ha estat així, m'ha costat deu i ajuda tornar, es feia llarga la tornada a casa. Si, podia haver agafat un taxi, ho he pensat tard. Qui pensa en agafar un taxi per fer un recorregut que en condicions normals es triga un quart d'hora! Si més no, m'ha tocat el sol!
Estic sentint de soroll de fons el gran programa de TV3 a les tardes, si no fos per que he estat a Banyoles i perque ja sabem que no tothom és igual, la senyora aquesta que ara estan entrevistant com si fos el Strauss-Kan, em fa ràbia. Com no volen que aquí baix, pensem que els de poble són curtets? El mateix tracte fan amb els de ciutat. De vegades, em fa l'efecte que a TV3 ja els està bé que es perpetui fins l'eternitat la Catalunya de poble i la de ciutat.