divendres, 27 de maig de 2011

EL QUE VEIG XXV


Sóc d'una generació, que vam lluitar per que no ens fessin una llicenciatura de segona, passant de cinc anys (com la tinc jo) a quatre com la tenen els que van estudiar després de mi, vam fer vaga i a la facultat es feien assamblees. Teniem per sobre nostre unes generacions que havien viscut la guerra civil, la postguerra i la transcició i nosaltres no haviem viscut res i deien que no sabiem el que voliem perque ho haviem tingut tot de sempre i que passàvem de tot. Com no haviem de passar! Ja podiem fer vaga, demanar el que fos, tallar la Diagonal, la reforma es va fer i es va passar de nosaltres. El missatge que s'ens donava era, ja podeu bramar al cel, que nosaltres farem el que ens donarà la gana i passarem de vosaltres. Així, doncs, que va fer una generació a qui li deien que passava de tot? Doncs acabar passant, ja és el que s'espera de mi. No involucrar-se en política, no gaire, no creure en el sistema, però passar.
Quan em van explicar com anava això de la llei electoral, no ho entenia. Durant el regnat d'en Jordi Pujol, no entenia com podia ser que si erem 6 mil·lions i Barcelona i l'àrea metropolitana no guanyava en Pujol, on es concentrava més de la meitat de la població, acabés governant ell. Quan vaig entendre que el meu vot no era un vot i que el senyor d'Àger si que era un vot, em vaig indignar, paraula de moda. Doncs no pot ser! Doncs és així, em contestava tothom, grans, petits i els de la meva edat. Doncs que ho canviin! La resposta era: "Si, perque tu ho diguis!" Però no és just, deia jo, perplexa de que ningú més que jo veiés això. Que ho facin de manera que tothom estigui representat, però que no sigui injust.
M'ha sorprés, que entre els blocaires no s'ha fet gaire ressó dels indignats, contrariament al que va passar amb la mani del 10 de Juliol o amb el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. No he estat mai d'anar a aquestes concentracions i ara encara menys amb la meva pota xunga. Els diuen els Indignats. Tant de bo que surti alguna cosa positiva d'aquestes acampades. El sistema ha de canviar, és evident. No m'agrada que la poli loli hagi entrat a sac a desallotjar la plaça, però tampoc m'agrada en que han convertit la Plaça Catalunya, per molt pacífica que sigui l'acampada. Calia arrencar els parterres de gespa, amb els diners que costa mantenir-los? Per posar un hort? Ho trobo idiota. Em recorden els campaments de colònies d'estiu dels esplais i d'això en sé, que vaig estar monitora!
Durant dies i aquest matí, l'activitat al twiter i al facebook ha estat frenètica, dos temes, Indignats i Barça. De fa estona, ja és només Barça. Hi ha qui opina i pixa fora de test, he llegit que han fet una carta demanant que els jugadors del Barça no juguin el partit de demà. Altres que estan tan indignats, perque el desallotjament era per si demà guanya el Barça i que el futbol passa per davant de tot. No sé, el món continua girant i no podem demanar que es pari tot per una acampada. L'acampada o revolta pacífica apolítica i sense líders, cosa de la que no estic del tot segura, ha de continuar, però el món també ha de continuar funcionant i no es pot ser tan ingenu, que les lligues de futbol, no es van suspendre ni quan ha hagut guerres.
La setmana passada es van fer les eleccions, voldria que els de la CUP els anés bé i que molts altres fessin com ells, són joves i inexperts, però poden donar una lliçó a tots, als indignats i als que estan apoltronats. Canviar el sistema que tenim és complicat, però cal.
I ja hi ha prou!


1 comentari:

Mireia ha dit...

t'has aixcat reinvidicativa, avui?