dilluns, 6 de juny del 2011

EL QUE VEIG XXXV

Que el dia passi ràpid, no tinc el meu millor dia. No és que hagi passat res, de fet és això, que si ja en general, en condicions normals, no em passa mai res, ara encara més. La meva vida es limita a esperar en que sigui l'hora d'anar a la rehabilitació i a buscar la baixa. Com a molt, pot passar que algú del meu equip vingui a buscar alguna cosa que li calgui per la feina i així tenir un contacte amb el món exterior.
La noia de la rehabilitació m'ha dit que si avui estava de "bajon", suposo que si. Avui m'han fet fer cinc minuts de bicicleta, he fet el meu Tourmalet, però no m'han dit pas que deixi cap crosa ni que pugui començar a conduir. Ara em fa mal, i a més com que ningú no es vol mullar, no veig un final ni una fita on arribar, bé, si que hi ha una fita, però no hi ha una data ni aproximada, podré fer vacances? que podré fer? Podré fer el Puigmal o m'hauré de conformar amb donar voltes al llac de Banyoles? Esgarrapo el sofà.



1 comentari:

òscar ha dit...

Recordo perfectament aquesta sensació de fastigueig vital, d’un no fer res ni tenir ganes de res perquè tot passa per un coi de lligament que encara no està prou regenerat.

És una espera que sembla estèril i molt empipadora a la que no li veus la fi. I la fi, t’ho dic jo que ara jugo a tennis que semblo en Nadal, existeix. I arriba.

Ànims que, de veritat, en un temps et riuràs de tot això.