dijous, 22 de setembre de 2011

BICICLETA, CULLERA, POMA O AQUELL FILL DE PUTA DE DOCTOR ALEMANY QUE T'AMAGA LES COSES.

No he vist el documental, no ho he volgut. Segurament  és molt colpidor i totes aquestes coses que es diuen. Bicicleta, cullera, poma, és una part del test que els hi fan. Per mi, no és el més frapant, no és el més bèstia no recordar després d'una estona 3 paraules i l'ordre. Em sembla molt més bèstia no recordar que has dinat, el dia en que vius, que els teus pares són morts fa anys, preguntar de forma insistent i reiterada que hi ha per sopar o quan ens anirem a casa, on ja hi és.

Tothom mou el cap i fa aquella mena de rictus amb la boca que vol dir resignació i paciència, molta paciència. Ningú no sap exactament que passa, ni que els passa pel cap. És com si esborres un arxiu del disc dur o més ben dit, com si d'una carpeta que té nom elimines els arxius, la carpeta és buida. Hi ha una etiqueta amb alguna cosa, però no hi ha res dins i sovint l'omplen amb qualsevol altra cosa inventada.

Que en Pasqual Maragall faci pública la seva malaltia és un gran què, però ja m'agradaria a mi plorar amb els ulls de la seva família.

Ahir era el dia internacional de l'Alzehimer i la noia que cuida a la meva mare, va anar a una xerrada que van fer al CAP. Van trucar el dia abans, quan jo hi era, i li van dir, que havien pensat en la meva mare i que anés ella, que es passava moltes hores. Ella fa el que m'ha vist fer a mi, donar-li la raó i no portar-li la contrària. A mi, ningú no m'ha alliçonat de com tractar-la i no sóc psicòleg, només faig el que a mi em resulta més còmode o pràctic per no embrancar-nos en discussions inútils. Li vaig dir que ja m'explicaria que deien. Avui, m'ha explicat, van dir que s'ha d'aprendre a conviure-hi, és la gran màxima dels psicòlegs i psiquiatres, acceptar la malaltia, si ja ho accepto, quin remei em toca. Que no els portem la contrària, ja ho faig, per pura supervivència. Anar als grups d'ajuda mútua, per mi és allò de mal de muchos, consuelo de tontos, o veure programes a la tele de misèries, per veure que hi ha qui encara està pitjor.

En molts repotatges i anuncis, ens ho pinten amb un aire romàntic, que fan venir ganes a la gent, de ser qui té cura d'un malalt així. Això és una rifa, i si et toca, et fots i intentes portar-ho de millor manera. Amb aquest comentari, potser tothom pensarà que no ho he acceptat i que no ho he assumit. Tant fa, per que ho accepti o no, el marron me'l menjo jo i ningú no em dona cap solució real.