diumenge, 29 de gener de 2012

Sembla mentira!

Com cada dissabte, tocava pujar a Masella i classe a les 10. El grup d'aquest any són... com ho diria? Bé, no ho sé definir. El monitor és el de sempre, per tant, per mi, és com sempre i estic a casa i entre amics. Diré, que al grup, tot som gent adulta, no crec que hagi ningú per sota dels 40, de fet, si que hi ha un de jove, un nano de 17 anys, però aquest no porta cap problema. Sabia que algun dia havia de passar i que de segur que ens havien de criticar, però no de la manera com va anar. Durant la primera part de la classe, en Manel, no va venir, i estava jo sola amb tota la resta, no em parlen gaire a mi la resta del grup i ahir, encara menys. Només em parlaven el moni i el noi jove, que són els meus amics. A mi, tant me fa, no me'n vaig ni adonar, jo anava a la meva. Quan vam parar a fer el "cafè", que no els fa gens de gràcia de parar, en Manel, es va afegir, com que no havia estat abans, en Quim, li va dir que es posés al seu darrere i el seguís. Fins aquí, tot era el més normal del món. Va anar passant l'estona i ja era l'hora d'acabar la classe. Ja enfilàvem la pista per baixar al pla i jo vaig caure al gel, per culpa d'aquells idiotes. Aleshores, després de la caiguda, vaig ser jo qui va seguir al monitor. Vam haver de parar, per que no ens seguien, com passa sempre. Llavors, vaig sentir a una que deia alguna cosa com: "Siempre sois los mismos los que monopolizais al monitor." I vaig sentir en Manel que deia alguna cosa, però jo estava pensant en el meu genoll que em feia mal i volia arribar a baix ràpid. Quan vam arribar al pla, la discussió va continuar, jo no vaig entrar en la discussió, no sabia de que anava. En Manel, parlava amb ells alterat. Jo que no sabia que passava, però pel tó no semblava pas que estiguin explicant acudits, vaig anar al lavabo. I quan vaig trobar en Manel, li vaig demanar que era el que passava. Segons em va explicar, el problema, si és que és un problema, està en que segons ells, sempre som els mateixos els que anem darrere del monitor. No sé si és cert o no. Però sigui com sigui, ho vaig trobar increïble, una pataleta de pati d'escola de nens de primària, entre gent adulta i amb una densitat de títols universitaris acollonant. Trobo impressionant, que coses així puguin passar, vas a divertir-te i no a buscar mals rollos. Només falta sentir allò tan de cole de: "Profeeeee, el Pepito m'ha dit tonto! Jo no hi dono més importancia, però a en Manel si que li va donar importancia.