Diversos.

La setmana passada, al programa Banda Ampla, parlaven de l'amistat. Amistat, gran paraula. Què és l'amistat? Què vol dir ser amics? Sortia gent, que deia que eren amics i que d'un amic, no s'espera res a canvi ni se li demana res, només que hi sigui quan se'l necessita, doncs, ja li estem demanant alguna cosa, no? Que feliços que eren tots! El programa, havia fet una enquesta, sobre el número d'amics. Havia quasi un 7% que deia no tenir cap amic, tothom estava esparverat! I va sortir una dona que deia que ella no tenia cap amic. Tothom se li va tirar al damunt, igual que en aquest 7% de la població. Que és ser massa exigent. Així que? Jo he de donar-ho tot i aguantar i estar a disposició d'un altre, però només en aquell sentit, aleshores, si som amics i que bons amics som, però quan és al revés, et fots i el que és vàlid per l'altre per mi no ho és. Cornut i paga el beure! Que a un amic se li perdona tot, se li perdona, sempre hi quan l'altre també perdoni i reconegui. No es tracte de perdonar a qualsevol preu o demanar disculpes i aguantar retrets. Potser, més que ser exigent, es tracta d'una cosa tan humana com protegir-se. Quan algú ha rebut, la decepció és normal i protegir-se, encara més. A qui li agrada rebre hòsties?

Ara, la gran pregunta, seria, si jo tinc amics. Doncs, no ho sé. En la categoria, com m'ho posen i segons la definició, diria que no. Jo, faria potser una categoria intermèdia entre amics i coneguts i en ella en posaria a dos. O potser, tonalitats entre amics i coneguts.

Dissabte, vaig passar vergonya aliena, d'algú que en altre temps, ja en fa molt per doldre'm, vaig pensar que era un amic meu. Ara, simplement, és un saludat i de vegades, ni això. Ell solet fa el ridícul i "va fent amics" per tot arreu, s'ho guanya a pols. He passat per estadis, però dissabte, ja va ser l'últim estadi, de veure que se me'n refot que faci el ridícul. Ja ni tan sols penso, com altres, que burro és! o em sap greu, no.

Divendres, va anar a parar a les meves mans, això de la foto.