dimecres, 14 de març de 2012

Les coses són com són!

Quan no fa gaire dies, vaig fer l'entrada "Oblidar", no sabia que en no sé quin canal de televisió, feien altre cop el reportatge d'en Pasqual Maragall, bicicleta, cullera, poma. Mai, no m'han agradat aquests reportatges o documentals que fan sobre malalties, digues Alzheimer, autistes, discapacitats psíquiques, leucèmies infantils. De fet, el que no m'agrada, és el tractament. De sempre havia pensat, que quan veus un reportatge d'aquests,  el missatge que sembla i dic sembla, que transmetin els pares de criatures amb alguna mena de discapacitat, sigui que ells no voldrien tenir un fill "normal" que pugués anar a l'escola tot sol i fer una vida "normal" i que que guai és haver de tenir cura d'una persona malalta. Quan et passa, et passa i intentes buscar la part positiva, si més no, per no ser tu qui acabi al psiquiàtric.
Però, tots aquests documentals, fan que la gent, acabi pensant, que tenir un malalt mental a casa és d'allò més enriquidor. I aleshores, fan el programa d'en Maragall, jo no l'he vist i no el penso veure. Però, sempre hi ha qui si el veu i llavors t'explica, que la dona d'en Maragall, surt dient, que en situacions així veus qui et fa costat i com els fills li donen suport. Ja m'agradaria a mi, plorar amb els ulls de la dona d'en Maragall, econòmicament parlant. Però, a més, resulta, que qui s'omple la boca amb donar suport i veure qui són els que "t'ajuden", sempre és la menys indicada i algú que s'hauria d'implicar més i no pas al contrari, com portar-te els nens per que ella pugui anar on sigui.
Mentre m'explicava això, que la dona d'en Maragall deia que era molt enriquidor i que la relació familiar era molt diferent, però enriquidora, jo estava preparant el dinar i vigilant la rentadora, que estava plena d'escuma i vessava per tota la cuina, per haver rentat l'anorac com no ho havia d'haver fet.
A mi, m'ha d'explicar algú que només tracta amb el malalt un cop cada quinze dies, com és la vida quotidiana per que ho ha vist a la tele? A mi, no em calen documentals per saber-ho, ja ho vaig veient sobre la marxa. No m'agrada el victimisme, ni la llàstima i tampoc demanar favors, que potser no ho són, però que ho sembla. Si puc, no demano res a ningú i tampoc no explico "les misèries", de que serveix?. Les coses són com són, que no és el que m'agradaria? no, però és el que toca i s'intentarà, amb o menys sort, això el temps ho dirà, trampejar-ho de la millor manera.

2 comentaris:

Pons ha dit...

cadascú té seus problemes i s'ha d'arreglar com pot, es el que hi ha, si esperes sempre que algu t'ajudi...

Joana ha dit...

Pons:
Mai, no espero que ningú faci res per mi, mai ningú no ho ha fet. El que em treu de polleguera és que em vulguin donar lliçons de com es fa per que ho veuen a la tele amb un malalt de luxe. No em cal que ningú em digui que potser no reconeixen casa seva, ho veig cada dia i cada dia he d'inventar-me una història, no puc veure un capítol de CSI sencer. És com la pel·li de "El dia de la marmota" però sense final feliç o millor dit sense final. Així que jo no espero que ningú m'ajudi i em facin res.