Una altra vaga!

Avui és dia de Vaga General. Hi ha qui la fa i qui no la fa. Fer vaga, és un dret, que cada persona, pot exercir, ningú no et pot obligar a no fer-ne amb coaccions i tampoc ningú et pot obligar a fer-la. I aquí, és on ve el gran dilema, l'empresa penalitza qui la fa i qui no la fa, còrrer el risc que els piquets li trenquin la cara. Aquest matí, pel davant de casa, han passat piquets, els autobusos en serveis mínims, anaven escortats per la guàrdia urbana. Aquests de la foto, de ben segur que anaven a extorsionar als treballadors del Corte Inglés, per que no poguessin entrar a treballar els que ho volien fer. Però, en el seu periple, han anat deixant tot un seguit de pintades en les façanes i vidres i portes de botigues, cal? Els integrants d'aquest piquet, no eren pas quatre joves exaltats. La vaga, ha estat convocada pels sindicats i el govern, ja va avisar, que tingui la incidència que tingui, no rectificarà ni canviarà res, per tant, calia avui muntar aquest sidral? No diré que els motius no siguin compartits per mi, però, no em fio ni del govern ni dels sindicats, uns senyors que reben subvencions del govern.

Aquí no ha passat res, fins que no han tocat els pebrots als funcionaris, fins ara s'havien anat carregant la petita i mitjana empresa, que és molt important a casa nostra i no passava res, no passava per que una empresa amb 100 treballadors, no té cap forma de pressió sobre el govern ni pot tocar els nassos a la població.

Avui és un dia estrany, fins a les nou, al carrer havia un moviment enrarit, després els del CAP han sortit a la porta a pitar i picar coses i després ha baixat el piquet fent tremolar als quatre botiguers que queden al carrer. Tot el matí, que se senten sirenes i fa un moment, baixaven amb les sirenes una colla com de sis motos de la urbana. Avui és dijous i jo volia pujar a Masella, que ja queda poc, però no he pogut, m'he hagut de quedar de guàrdia, per si de cas, el transport que porta a la meva mare, no pot anar o tornar de l'hospital de dia, el xofer, que avui ha vingut més tard, m'ha dit: "Es que hay muchos piquetes" i la noia que també ha vingut més tard igual,quan ella ha arribat, ja havia fet llevar a la meva mare i havia fet el cafè. Si a la meva mare, li canvies la seva vida quotidiana, ja hem begut oli!

Quan ha passat el piquet, he sentit un home, deia: "Que hay cinco millones de parados en España!!!". Si, és cert, però cal tenir en compte, que en aquest sant país, hi ha un atur de fons, que no desapareix mai, ni quan les coses van de conya i tots som la hòstia de rics! Quan fa gairebé sis mesos em van acomiadar, el dia següent, vaig anar, com mana la tradició, a l'oficina del SOC, abans Inem. Jo anava desesperada, sense esma i semblava que m'havia de posar a plorar d'un moment a l'altre. Quan vaig arribar, em vaig trobar amb un munt de gent. El que més em va sobtar, no va ser la quantitat de gent que hi havia, sinó, que com jo érem ben pocs, es veia a la cara. La immensa majoria, eren el que anomenen aturats de llarga durada i gent que anava a que els allarguessin el subsidi o els donessin un de nou. Gent que no ha treballat mai o no han cotitzat mai en la seva vida. Això si, podrien posar una assessoria de com demanar subsidis i fer-li la pirula a l'administració, però no tenen cap mena d'iniciativa. Com que no tinc fills, em van sorprendre, amb la genial noticia de que a mi em tocava cobrar menys, per que no tenia fills. Hòstia, puta, qui em va recontraparir! mentre treballo em descompten més per no tenir fills i ara també em toca el rebre. I aquells dèbils mentals, cobrant subvencions pels fills i anar tenint fills, sense haver treballat en sa vida. Estava molt, però que molt emprenyada. La desesperació de l'acomiadament, no avisat, i l'emprenyamenta de veure el que passava podien amb mi. Si havia entrat malament, encara vaig sortir pitjor. Amb el pas dels dies, i de les setmanes, les notícies no eren gaire millors o potser pitjors i tot. Cada dia havia més aturats i les coses cada dia van pitjor. La meva recerca de feina, va començar el mateix dia que em van acomiadar. La pregunta de tothom, era: "Tens atur? Quan temps?" la meva resposta era: "Si, dos anys" Llavors, havia un relaxament de l'interlocutor, "Ah! dos anys, tens temps" No, no tinc temps, el meu sou, s'ha vist minvat i en sis mesos patirà una reducció. Quan em trobava amb gent, tothom sap d'algú que està igual o ells mateixos i el comentari general és que la cosa està molt malament. Després, amb el pas de més temps, veus, sents i t'expliquen, que la gent espera a que se li acabi la prestació d'atur per posar-se a buscar feina i que no fan res per trobar-la. En aquest temps, he anat a entrevistes, unes quantes, una mitjana d'una a la setmana, pel que sembla és molt, però si no respons les ofertes que surten no et poden trucar i ningú no vindrà a casa a buscar-te per treballar si no ho dius als coneguts. Avui, dia de vaga general, puc dir que, si no s'ho repensen, en tornar de setmana santa tornaré a treballar. Potser algú, pensarà que quina sort i que ha estat poc temps, però a mi, ho ben juro, que aquest hivern, ha estat el més llarg de la meva vida.