dilluns, 2 de juliol de 2012

I finalment... Helicòpter!

Ahir vaig anar a Andorra, no és cap novetat ni cap cosa estranya que faci rareses d'aquestes. Per mi les distancies no existeixen. Havia quedat amb un amic allà, i com que ell primer tenia una cursa, i quan li vaig dir que aniria a l'arribada per donar-li ànims, va semblar que no li feia gaire il·lusió, vaig decidir que intentaria anar a trobar la grandalla (Narcissus poeticus). Vaig pujar fins a La Coma a Arcalís i un cop allà, vaig decidir pujar fins a Tristaina, són quinze minuts i tenia temps, després ja aniríem cap a Sorteny amb molta menys gent.
Feia vent i no és molt adient per anar fent fotos a les floretes, però alguna en vaig fer. La pujada a Tristaina, és molt fàcil i pujar tothom, nens, avis, gent amb vambes victoria, fins i tot amb xancletes. Com es pot veure a la segona foto, hi ha el testimoni que vaig arribar als llacs. Quan ja baixava, em sentia pletòrica i capaç de tot, el genoll s'estava portant millor que mai i estava fent com una persona normal. No em vaig entretenir gaire, no era pas el primer cop que anava i feia tot just un mes que hi havia estat. Ahir hi havia molta més gent. Vaig mirar que hi havia, la genciana i alguna altra, vaig fer les fotos i vaig començar a baixar. Anava baixant jo com una daina, quan el genoll se'm va regirar i cagada pastoret! no vaig poder continuar caminant. El lligament em feia molt mal i no podia caminar. Per sort havia agafat el mòbil. Només portava, el mòbil, les claus del cotxe i la càmera de fotos. Total per una caminadeta que havia de durar mitja hora, no calia agafar res més. Vaig trucar el meu amic, encara no havia acabat la cursa i no portava el telèfon. vaig esperar deu minuts i aleshores vaig veure que no podia continuar, cada cop era pitjor. Vaig trucar al 112. La noia, molt agaradable, em va dir et passo amb el metge per veure que diu, jo ja sabia el diagnòstic, un esquinç del lligament lateral intern esquerre, tinc experiència. La noia, em va dir, no et moguis d'on ets que tens cobertura, em va demanar com anava vestida i si duia alguna cosa que fos cridanera per identificar-me, i just ahir anava molt discreta, jo que sóc de colorins! Em va dir, els bombers ja estan avisats i l'helicòpter està activat. No mama! L'helicòpter ja ve i els bombers et rescaten, quin xou, quina vergonya. Feia vent i de tant en tant feia cops de vent. La noia, em va trucar per veure com estava. Jo estava bé, tranquil·la, sabia el que tenia, no estava tan tranquil·la, pel que feia als bombers i a l'helicòpter. Com m'anaven a treure d'allà, com s'ho farien? Baixar, em portarien en una cadireta? La paret de la muntanya estava molt a prop i una que ha vist moltes pelis, l'helicòpter no pot acostar-se tant. Vaig sentir el soroll de l'helicòpter i tot seguit el vaig veure, em buscaven. Jo no m'havia mogut de lloc i havia explicat amb tots els detalls on era, així que no els va ser difícil de localitzar-me, em van saludar amb la mà, abocats del tot fora de l'aparell i van anar cap el que diguem és el cim o arribada de la pujadeta, fa un planet i l'helicòpter va aterrar allà per que poguessin baixar els dos bombers. En un tres i no res es van plantar al meu costat, aleshores van començar a fer-me preguntes una mica xorres, però suposo que són les que toquen per valorar l'estat en que està al rescatat, com et dius? que t'ha passat? pots caminar? si pogués, no monto aquest cristo. No podia ni moure la cama sense veure la padrina, no podia ni doblegar-la ni estirar-la. Pots arribar fins allà dalt? Si m'ajudeu arribo, tot per que no em pengin. Quan van veure que era impossible, no podia repenjar, així, que em van dir, ara t'immovilitzarem  la cama, et posarem una fèrula i et traurem d'aquí. Com? De cop la boca se'm va assecar del tot, tenia un fregall. Em van començar a posar un arnés i mosquetons d'aquells. No, no em pengis, que em fa pànic, tranquil·la, que jo vaig amb tu, jo et prefereixo en una altra situació!. No pagues per anar a PortAventura? NOOOOO. Havia el telecadira funcionant i jo vaig veure cap on mirava i em vaig avançar, i si, si que pujo en telecadira, sóc esquiadora, però em fa por i si fa vent, encara més, en Manel o la seva mà sap de sobres com puc arribar a pressionar quan el telecadira para un dia de vent. Que tinc el cotxe abaix i no porto cap documentació, ni tabac, estava súper nerviosa i sense poder fumar ni beure un glop d'aigua.Em puc agafar aquí? era una corda, no, m'abraces a mi, no passa res. I sense ni adonar-me, el bomber, que hauria volgut tenir-lo tan a prop en altres situacions, ja estava enganxant tot allò a un cable que penjava de dalt, es va generar una gran ventolera i primer vaig notar com em tibaven a munt i després que els peus començaven a no tocar terra. Quan ja ens tenien penjant, em va dir, ara relaxat i gaudeix del paisatge, primer havia tancat els ulls, però els vaig obrir, no em volia marejar i amb els ulls tancats és molt fàcil, no volia que em caiguessin les ulleres de sol, no es movia tant com em pensava, però va haver un cop de vent i tot plegat es va com inclinar una mica. No em vaig no adonar i el meu cul, ja es trobava repenjat al terra de l'helicòpter i el bomber estava damunt les barres subjectant-me, amb la cama bona vaig fer força per entrar del tot i un altre tio que havia dins em feia acabar d'entrar, tot, amb una eficàcia brutal! Quan vam ser dins, vam anar a aterrar a dalt per recollir l'altre bomber i apa, ara cap a l'hospital de Meritxell. El bomber, em parlava, em va dir, has anat mai en helicòpter? no. Potser que notis com quan vas en avió i diuen que poden haver turbulències, ara ja t'ho puc dir, que som dins, però avui fa vent i a cops, ja ho he vist, anava a fer fotos de floretes i costa amb tant de vent. Em va demanar si havia fet moltes fotos, no gaires, no he tingut temps, intentava trobar la grandalla, que fa un mes en vaig veure després del trencall de Sorteny i avuino hi eren i he intentat aquí a veure que trobava. Mira ja som a Ordino, dos minuts i ja arribem. Ets d'Andorra? No, de Barcelona. S'ha d'avisar algú?. Un amic que ja he avisat i deu estar pujant cap aquí i ja no em trobarà. Mira, Caldea, ja arribem a l'hospital, ara aterrem al terrat.
Vam aterrar i en quan sortia de l'helicòpter, per la porta de l'hospital ja sortien dos homes amb una llitera i em posaven al damunt, els bombers van baixar amb mi i continuaven parlant-me i jo amb la càmera de fer fotos a la mà. Quan vam arribar a baix, tothom sabia que els bombers portaven una tia amb l'helicòpter que s'havia fet mal i tothom passava a mirar a veure que li passava. No tenia sang, ni la cama penjant i feia bona cara. Va venir el metge, em va examinar, ara et farem unes plaques per descartar res d'os, però sembla un esquinç del lligament, ja ho sabia, fa mal, inflat, dolor a la palpació i un lleu badall articular. Em van fer les plaques, ja sabia com m'havia de posar, ara intenta posar la cama estirada, complicat, ara de costat, això és fàcil i és la millor posició, com no em fa mal. Ara ja està, ara s'ho mirarà el metge i ja et dirà el que. És un esquinç, està molt inflamat, d'entrada descarto menisc i res d'os, ara t'ho immovilitzarem, en tres dies et treus aquest i et poses la genollera per que aquest perd funcionalitat en afluixar-se, et prens antiinflamatoris i en una setmana que et vegi el teu traumatòleg. Una setmana de repòs i caminar amb les crosses i no repengis el peu. En quan em van començar a posar l'embenat, vaig notar que tornava a ser persona, m'agafava i ja era una altra. Ara, surts per aquella porta de vidre i al mostrador et donaran l'informe. La noia, em va donar l'informe i llavors em diu, té alguna assegurança privada? no. Aquí Andorra, la sanitat és privada, ara et faig la factura, quan puja? no porto documentació ni res. Jo que estava tan contenta per que em tornaven diners de la declaració i els he deixat a l'hospital d'Andorra. Quan vaig sortir, el meu amic m'estava esperant. Necessitava un piti! i Llavors vam anar a buscar el cotxe i a casa seva a dinar, que ja era hora de berenar i per molts estrangers potser de sopar i tot!







2 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Joana, a mi m'agradaria també que vinguessin els bombers d'Andorra o de Tiana a buscar-me, encara que només fos un cop. Quina emoció, quantes aventures per un passeig relaxant. Com tens la cama? Penso que tota la vida t'en recordaràs d'aquest passeig tranquil. Et dessitjo que tornis el més aviat possible a la normalitat "normal"!

Joana ha dit...

Carles:
Que els bombers em rescatin, és ja el tercer cop. Aquest per això ha estat el més espectacular i m'havia fet mal, les anteriors no. Ara, segur que serà el que més recordaré, amb la por que em fan a mi totes aquestes coses. Si molts cops deixo de pujar a un campanar per vertígen. I la cama va fent el seu curs, però estic més que avorrida amb aquest genoll.