dissabte, 14 de juliol de 2012

Poti-Poti

M'han anat venint idees al cap i enlloc de fer una entrada per cada una, que no he tingut temps, ho faig en  una de sola. El fet d'estar una mica impedida encara, fa que sigui molt sensible a veure segons que i a posar-me segons que també.
La setmana passada, quan encara anava amb les crosses, vaig haver d'anar de casament, una companya de facultat i és clar, per aquests esdeveniments, normalment, la gent, ens mudem una mica, cada un al seu estil. No sabia que posar-me, he de dir que som tots una mica hipies i que la resposta a la pregunta, és de nit? si, doncs has de portar un vestit llarg de festa, no servia. Calia pensar que em posava, per anar bé, sense passar-me, però tampoc fer el ridícul. El tema roba, el vaig enllestir prou ràpid, un pantaló blanc de fil i una brusa de gassa de color "corall", el de moda, anava bé, elegant, però informal i estiuenca. La cosa es complicava amb el tema sabates. Unes sabates de taló de 20cm, sandàlies, planes, de mudar, per aprofitar després. Vaig decidir que em compraria unes de taló impressionants, blaves de pell girada i que les aprofitaria pel casament del meu cosí a principis de setembre, al menys me les posaria dos cops i el dia de Nadal i potser algun altre dia per treballar, ara que de vegades m'he de mudar, segons el meu concepte de mudar. Però, em vaig esconyar el genoll i ja no me les vaig comprar i em vaig comprar unes altres, planetes, però que arreglen. Tinc molta mania a les sabates, em costa molt trobar unes que em vagin bé, aquestes m'apreten, em fan mal, són de plàstic. Així, que a l'estiu, que tothom porta els dits i peus a l'aire, estic veient coses que fan feradat. Aquelles senyores, ja grans, amb aquells galindons que em fa mal de veure i aquells dits muntats i cargolats, per haver portat sabates més estretes que el seu peu i ara també, noies joves que  es veu com pel costum d'anar amb les xancletes "hawaines" tenen ja els dits en "garra", em fa mal. Jo tinc els peus de "pedro picapiedra", petits i quadrats, i en quant em surt l'ull de poll, vaig al podòleg cames ajudeu-me.

Si quan surts de casa i vas a buscar el cotxe, saps on vas i saps que agafaràs l'autopista. Per que no et prepares la targeta o el diners per pagar quan arribis al peatge? Em treu de pollaguera i m'exaspera, aquesta get, que quan arriben al peatge, han de començar a buscar la bossa i després el moneder dins la bossa i després la targeta, que sempre posen primer la que no va i després han de tornar a desar-ho tot. Per si l fet de passar per un peatge no fos prou cabron, a sobre hi ha il·luminats que et fan estar més estona de la necessària.

I ara, em fa ballar el cap, des que ha trucat, que no sé que pensar. No calia, com molts altres cops, però avui ha tingut gràcia i ara em fa ballar el cap.

Ahir em vaig acabar de llegir el 1Q84 del Haruki Murakami, el llibre 3, ja els he llegit tots. M'ha agradat la trilogia, tot i que els llibres 1 i 2 em van agradar més que el 3.

I, ja puc caminar, però no puc anar a la muntanya i tampoc a la platja, em fa por, entrar a la sorra i que no pugui sortir, tot just avui fa quinze dies.

I com que si és dissabte, no em puc quedar a casa tancada, m'agafaria alguna cosa si ho fes, avui he anat a un lloc que feia molt que no hi anava i que en tenia moltes ganes. No dic el lloc, que ja ho veureu, és prou conegut.








2 comentaris:

Núria ha dit...

A la sorra millor que no. Pensa que l'helicòpter amb formosos bombers andorrans no hi arriba!

Joana ha dit...

Núria:
Com que no arriba? I si els demano a ells en concret? No es tracta d'anar abraçant a tots els bombers del món!