A la portada, a baix, porta una banda impresa, que posa, Cuidar a un enfermo de Alzheimer desvela nuestra infinita capacidad de amar.
Explica una mica de la malaltia, però sobretot, es centra en com ho viu el que en té cura. Va dirigit a qui té cura d'un malalt i també als més propers, que de fet són els que haurien de llegir-lo, no tant com jo i els pringats com jo, que ja sabem en primera persona que passa i que malgrat no sabem el per que o que ens passa, ens passa.
No està malament, potser ajuda a veure algunes coses des d'un punt de vista diferent o més ben dit a enfocar-les i enfrontar-les.
Diu, que cal acceptar allò que ens passa i ens canvia, a mi no m'agrada, per que aquest canvi a mi no m'agrada, però saps a que t'enfrontes.
No és pas un llibre per passar l'estona, és fàcil de llegir i ràpid, però no és agradable.
2 comentaris:
Joana se del que parlas i si es molt dur, la mare ja no sap qui es, es fa tot a sobre, i ja a perdut la capacitat de reconeixer a si mateixa quan es veu al mirall, ja pots imaginar que a cap de nosaltres ens coneix i a vegades li agafan uns rampells violents... Que supuso que tu ja saps de que parlo., no la volem deixar a una residencia per malalts aixi que la cuidem la meva germana i jo i una senyora que la cuida quan nosaltres estem treballant.
Tenim reunions amb la psicóloga nosaltres per poder treure el que tenim a dins i ens ajuda a poder ser fortes...
Espero que tinguis la fortaleza necesaria per continuar , son tant indefensos com un bebe i el carinyo , i las abracades els hi fan molt , tant a ells com a nosaltres.
Tant sols recordar que la meva mare era enfermera i ara veurela aixi em fa estimarla mes i se m cauen les llagrimes. Ara son bebes que riuen i miran sense veure, pero es una de les malalties mes cruels que hi han.
Molts petonets i una forta abracada reconfortant per tu.
Lisebe:
Si que és molt cruel.
Igualment l'abraçada.
Publica un comentari a l'entrada