dijous, 20 de març de 2014

Poti-Poti de concerts!!!


Repassava les entrades del bloc, i en un deia que la feina s'acumula i que no havia fet l'entrada de la puríssima, que ja no faré, fa massa dies i ja queda obsoleta, potser algun dia posaré alguna foto. El que sí és ben cert, és que ara sí que se m'ha acumulat la feina, no només no faig les entrades habituals que a voltes penso que faré, sinó que les dels concerts han quedat acumulades i avui, en aquest post en poso quatre. Que tenen de comú els concerts? a part del que és obvi, gent que canta i toca algun instrument, en dos, l'escenari, va ser l'Auditori, a la sala gran, un altre va ser també l'Auditori, però la sala petita i l'altre no té res a veure, va ser a Bikini, a part d'això, cap dels que tocaven tenen res a veure, però si vull fer l'entrada, els ajunto en una sola i tira milles. Doncs, després de divagar i dispersar-me una mica, no ha sigut massa la dispersió, començo.

1er.- MANEL, 2 de febrer a l'Auditori. Era un diumenge, això garanteix que tothom arriba tranquil i bé. Havia molta gent, la sala plena. Teníem un bon lloc, fila set, al costat d'un passadís, tram central de platea, visió immillorable. Que puc dir del públic que va a un concert de Manel? Com que és a l'Auditori, la gent s'arregla una mica. El tipus de públic, doncs direm que és classe mitja catalana, que no volen ser com els seus pares, conservadors, però que en el fons ho són i ho acabaran sent. Com els nens que canten, nens de Sarrià, si és que per molt que vulguem, els catalans som així, som com som. L'Auditori, imposa, i com a bons catalanets tots i bones catalanetes totes, som educats i respectuosos amb l'entorn i d'entrada ningú canta, tret dels qui cobren per fer-ho i que per això hi són allà, ni tan sols fem palmes, aplaudiments al final de cada cançó, això sí i no pocs, que millor que uns bons aplaudiments sincers del públic per saber que la cosa rutlla, com aquella plaça del Guinardó d'un nen que en porta una.  Doncs, això, el concert va in crescendo fins arribar als bisos, on el públic sí que ja comença a cantar i a fer palmes, si es pot dir fer palmes del que fem els catalans. No en sabem de fer palmes, sabem aplaudir, però no fer palmes, per que a altres indrets ho porten als gens i aquí no? Misteris de la ciència! El concert va ser genial i van fer un repàs dels seus tres discs. El que al final queda és que van cantar i tocar com ho havien de fer!




2on.- ZENET. 19 de febrer. L'Auditori. Ja al vaig veure al maig i poca cosa més puc dir a part del que ja vaig dir al post de l'entrada del concert del maig. Aquest cop no vaig anar sola, no té res a veure amb Manel, però qui diu que només et pot agradar anar a veure un sol cantant o un sol estil? Em repeteixo, trobo a faltar, Entre mi balcón y tú ventana. En aquest cas si va tocar del segon disc, Todas las calles. El públic del Zenet, és ja amb una edat, nosaltres érem dels jovenets, havia dues senyores a la platea, que vaig pensar que bé podien haver estat la meva tieta Paqui i la seva amiga l'Anna. La gent arreglada, ja he dit abans que l'Auditori imposa. I si amb Manel, no sabem fer palmes, en aquest cas encara queda més palès el fet. Els catalans anem als concerts i ens sabem les cançons, però en llocs com l'auditori, ens costa molt cantar a cor que vols, el que en castellà dirien a pleno pulmón, cantem fluixet i com per nosaltres, que ningú no ens senti. En resum, va pagar la pena tornar-lo a veure.





3er.- Jaume Sisa, Quimi Portet, Joan Miquel Oliver (exAntònia Font). 13 de març. L'Auditori. Com puc començar la meva crònica d'aquest concert. BRUTAL, DIVERTIT, GENIAL! Abans d'anar, per parlar d'aquest concert, els anomenàvem, els friquis, dir els tres noms, era massa llarg! i la barreja semblava explosiva. Van cantar cançons dels tres, de vegades era el mateix autor qui la cantava, altres eren els altres o tots tres a l'hora. Que es pot dir d'aquests tres personatges, histriònics cada un per separat i magistrals en conjunt. En Sisa, ja se'l veu gran, però tot i això, tot un espectacle, amb els seus pantalons roses o vermells,corbata amb purpurina i barret pla de palla. En Quimi Portet, que va evolucionant i no para des que va començar fa ja un munt d'anys i tots érem jovenets. En Joan Miquel Oliver, que amb aquell posat de qui no ha trencat mai un plat, de nen bo i que com que va amb els de la classe dels grans del cole, va fent de les seves, anava abillat amb un vestit negre de judo. Vaig trobar a faltar una cançó del Portet, Excursionista, vaig guardar bateria per poder gravar si la cantaven, però no va ser així, era una broma entre nosaltres.




4art.- Neil Hasltead vs The Velvet Underground & Nico. 15 de març. Bikini. Un paio que el concert consisteix en tocar tot un disc d'uns altres, que ja són morts tots o quasi, en Lou Reed, recentment va traspassar. Sembla ser que això s'està posant força de moda. Un escenari o millor dit la il·luminació, molt d'acord amb el disc que havien de tocar. Públic heterogeni. El disc m'agrada i com el va fer el noi també. Qui relata els fets, porta la càmera, fa quatre fotos i grava un parell o tres de cançons, hi ha gent que es passa el concert fent fotos o gravant, hi ha dos punts que no entenc, un, no veus el concert, dos, com els pot durar tant la bateria i la targeta de memòria? Si abans es veien encenedors, ara es veuen pantalles de mòbils i de càmeres de fer fotos, alguns traginen reflex! I per saber més coses, us remeto a la crònica de El Periódico del dia següent, que caldrà que busqueu el diari, per que no puc accedir-hi.