LES NENES DE LA MEVA CLASSE 2.0

Fa molts dies que no faig cap entrada i ja vaig amb llista d'espera. Fa unes setmanes, el 10 d'octubre, vaig quedar amb les nenes de la meva classe, per que dic les nenes de la meva classe? Per que són amb les que vaig fer pàrvuls i l'EGB, després he anat a altres escoles i a la facultat, però ja no podem dir que fóssim nenes i per que malgrat sovint, es diu que la persona es fa a partir de l'adolescència, em sembla que aquesta etapa és molt important i marca força.

Pels que són més joves o de llocs més petits, us diré que a Barcelona i ciutats, les classes eren molt nombroses, érem 40 petites esbojarrades i cridaneres, molt esbojarrades i mooooolt cridaneres, probablement ara, ens haurien tractat a totes les nenes de la meva classe d'hiperactives, llavors, només érem molt mogudes, de fet la classe més moguda de tota l'escola.

Entre la primera i la última foto, han passat uns 40 anys. Vam fer una quedada fa 10 anys a l'escola on havíem estudiat. Jo, llevat de la meva millor amiga, la Bego, no havia vist a ningú més feia 25 anys, quan vam quedar al cole, havia qui no sabia qui eren, vist amb perspectiva, no hem canviat tant, tenim la mateixa cara. A l'any següent, vam quedar per sopar, ja totes senyores casades i amb fills, menys jo.

De fa deu anys ençà, ja algunes teniem facebook i anàvem sabent de les altres, es va crear un grup i es van penjar algunes fotos, a mi, la càmera de fer fotos me la van portar un any els reis quan deuria tenir vuit o nou anys i el meu pare feia moltes fotos en els festivals de final de curs i sortides de l'esbart, clar que els protagonistes d'aquelles fotos eren els seus fills, però sempre hi sortia algú més, vaig enviar alguna que tenia més a mà.

Però, ara, pocs dies abans de tornar a quedar, la cosa va sortir de mare, algunes que sí que tenen contacte o es troben pel barri, sempre he fet molt poca o nul·la vida del meu barri i jo no em trobo mai a ningú, més que res per que tampoc passejo pel barri, ni vaig a comprar per aquella part del barri on viu la majoria que s'han quedat al barri, altres que no estan aquí, són més donades a buscar i a organitzar i au!ja ho tenim! Per face, van començar a dir de quedar, es feia feixuc, parlar d'aquella manera! Fem un grup de whats, aix! Déu nos en guard! Erem esbojarrades, cridaneres, parladores i esvalotades i ho continuem sent. El grup del whats, treia foc, no fum! el mòbil es quedava sense bateria i era un continu anar sentint el bring de que ha arribat un missatge. Finalment vam quedar per anar a sopar, feia deu anys que no ens veiem, alguna 35, si no havia vingut en les altres dues ocasions de tant bonics encontres i retrobades. Després de molt dir, es va quedar pel 10 d'octubre a les 10 de la nit.

Vam anar a sopar al port olímpic, per sort de la resta de comensals del local, ens van tancar en una "sala" a part i amb porta, vam ser 23. Algú podria pensar que amb els anys, ens hauriem calmat i asserenat un xic, ni que fos. No és menys cert que ens vam  quedar sense el tant anhel·lat viatge de vuitè per que ningú no ens va voler acompanyar, ja vaig fer una entrada fa anys sobre les nenes de la meva classe, de fet en vaig fer dues. Doncs, no em repetiré. Aquest cop hi vaig anar, per que sí bé és veritat que en un principi havíem de ser poques i en petit comitè, el meu festejador, havia quedat amb el seu amic i jo per no ser dit que no tenia res a fer i em quedava a casa, vaig dir que sí anava al sopar, amb una mica de por, por, per que les últimes vegades que he sortit així, sense festejador, l'endemà ha sigut molt dur i "el còctel de gambes" ha fet de les seves. De les 40 que érem a classe, es va localitzar a 33, que estem en el grup del whats, alguna ha dit que no volia, que ella no es feia amb aquesta gent! les que menys poden parlar, com sempre! i alguna que està localitzada via face, però no té whats, com es pot viure sense whats! 

Els dies previs a la trobada, era com un Barça-Madrit allò, la quantitat de missatges era ingestionable, que m'acabo d'inventar una paraula, probablement, del verb ingestionar, definició: que no es pot gestionar, o que la seva gestió és impossible, un cap de setmana, n'hi van haver més de 2000 i si algú pensava que amb la trobada, la cosa amainaria, va ben errat, això no té aturador, s'ha obert la caixa de Pandora i ningú sap que pot passar. El grup continua tan actiu i sense fre, es parla de tot i es creuen converses, el que porta a confusions, o...trobar 400 missatges i dir, passo de llegir i llavors et perds alguna cosa. L'administradora del grup, la Bel, de forma molt encertada, li va posar per nom: Gallinero Valldaura!

Vam anar arribant i ja s'albirava una nit sorollosa, o molt sorollosa, holaaaaaa!!!!! a "grito pelao", nena, estás igual! amb algunes es parla en castellà, costums també, a qui has conegut en castellà, li parles en castellà tota la vida. D'aquesta manera, als pobres cambrers, els va costar fer- se sentir. Continuàvem igual que de petites, xerraires a més no poder i cridaneres i esbojarrades, amb un plus de perillositat ara, algunes de les que fa deu anys eren casades, ara no ho estan i es desmadren, les que continuen casades, una nit que surten, també es desmadren, total, ja em teniu a mi allà en mig d'aquelles dones amb qui no sabia com aniria la cosa i per que no estic acostumada a anar amb grups de dones i per que tinc més amics que no pas amigues.

Ens ho vam passar bé, el whats continua sense parar, em sembla que vaig arribar a casa meva a les quatre i ara per dintre de quinze dies volen tornar a quedar, en aquesta ocasió han dit de quedar pel "barri" a un bar que existeix de tota la vida, però mai no hi he anat. I com que ja tinc dues entrades pendents, en llista d'espera, que demà ja en seran tres, aquesta la dono per acabada.