NO SÓC MARE

Sé que no serà una entrada popular o amb bona acollida, intento no ofendre a ningú i sobretot no insultar i per tant que es respecti la meva opinió, aquí és casa meva.

Ningú que em conegui, es sorprendrà amb aquesta afirmació que fa de títol, potser poden pensar i tot que ja repapiejo. No, encara no repapiejo. Però la cosa està en que fa pocs dies, em va aparèixer al facebook aquest vídeo, algú l'havia compartit i clar, les persones que l'havien compartit, posaven que els encantava, com que ara quan baixes per la pàgina del face, els vídeos es reprodueixen sols, em vaig quedar mirant. Una dona que va a una entrevista de feina, com que estic a l'atur i buscant feina, doncs em vaig quedar mirant-lo. A mi no em va agradar i vaig fer allò que es fa en aquesta xarxa social que és el facebook, vaig comentar negativament el vídeo, sabedora que el meu comentari no seria massa ben rebut o popular, com quan he penjat alguna foto i ràpidament han aparegut 30 m'agrada ràpidament, per allò de que tinc moltes amistats que sí són mares. Vaig tenir 1 m'agrada i el comentari de totalment d'acord i un altre de negatiu. Copio aquí el meu comentari, em sembla que va ser prou respectuós i no vaig insultar a ningú: 

No me lo mandaron ni por whats ni por ningún otro medio, no soy madre y por lo tanto, por lo que se desprende de este video y otros muchos anuncios que nos invaden y con los que nos bombardean estos dias de fiestas tan "entrañables". Soy una mala persona, no tengo hijos a los que cuidar, por lo que parece no soy organizada, ni tengo espíritu de sacrificio ni de superación, ni tengo empatía con los demás. Me he pasado toda la vida por lo que parece no haciendo nada y todo lo que pueda haber conseguido no tiene ningún mérito. 

N'estic fins els nassos, les dones que pels motius que siguin, tenir fills és una decisió personal o fisiològica, no en tenim, també treballem a casa i fora, tant com les que tenen que en tenen. Senyors i senyores que teniu fills, una mica de respecte amb les que no tenim descendència. Ja n'hi ha prou!!!!!!

Per què vaig fer una part en castellà? No ho sé, suposo que per què el comentari que acompanyava el vídeo al facebook, era en castellà.

Si voleu veure el vídeo, el veieu, continuo a sota del vídeo.

Com que fer comentaris al facebook em cansa força, no he respost al comentari negatiu. Vaig pensar que faria una entrada al bloc i aquí em teniu, fent aquesta entrada que m'està costant més del que ningú es pugui imaginar, per tal que ningú es pugui sentir ofès ni molest. Això però, no passa quan és al revés. El vídeo m'exaspera, m'indigna i em regira les entranyes. No vull que aquesta entrada adquireixi aquell to que acostumen a tenir les meves entrades, ja hauria posat un vídeo de Los Punsetes. No és només aquest vídeo, el que m'ha portat a fer aquesta entrada, ans sí el detonant. En el vídeo, s'exalten les mares, és clar i se'ls atribueixen aptituds que tenen les mares i que han arribat a elles per la sort que han tingut de ser mares. Ho posaria en dubte, cal ser mare per ser o tenir?:

1.- Capacitat d'assumir riscos

2.- Capacitat d'esforç i sacrifici

3.- Comunicació i oratòria

4.- Gestió de recursos

5.- Capacitat de motivació

6.- Organització i planificació

7.- Perseverança i constància

8.- Treball en equip i lideratge

Diria, que moltes que no som mares, les tenim totes i per tant la maternitat no cal per tenir-les, moltes d'aquestes capacitats són adquirides a la jovenesa.

Com dic, ser o no ser mare, és una decisió personal i cada una té les seves raons i motius. 

No tothom és igual, però igual que jo respecto i intento posar-me en el lloc de l'altre, també vull que es respecti la meva situació i pel fet de no ser mare, qualsevol pugui pensar que tinc temps per tot, que sóc una eixalavada, una cabra boja, irresponsable i que no penso en els altres. 

Que no em parlin d'assumir riscos, cada cop que obro la boca, n'assumeixo.

Capacitat d'esforç i sacrifici? per si no en vaig fer prou amb la carrera, quan molts amics marxaven de vacances i jo no podia per que havia d'estudiar i no tenia diners, afegirem ara l'haver hagut de tenir cura d'un malalt d'Alzehimer durant uns quants anys.

I podria continuar...

Parlo amb coneixement de causa, el nen s'ha posat malalt, marxo a buscar-lo, no puc venir per que tinc el nen malalt amb febre a casa i estic esperant el metge, l'he de portar al metge, no em puc quedar més estona per que he d'anar a buscar els nens a l'escola. I en canvi les "no mares", ens quedem fins a l'hora i més i tot i fem el que calgui, total! a tu no t'espera ningú! no tens responsabilitats! no tens família... i moltes altres. Però algú es pot imaginar com cauen totes aquestes afirmacions? I si qui les sent i rep és una dona que vol tenir fills i no pot i estar fent tot el possible i no hi ha manera? 

No ens enganyem, les que tenen i no tenen fills, fan el mateix i la que és mare i vol reconeixement, és que no es deu sentir tan bé o no està tan contenta de ser mare. Entenc que ser mare, és pur altruisme i no cal reconeixement, quan ajudo algú o faig una acció, anar a estar-me amb els meus nebots, amb els fills del meu festejador, tenir cura de la meva mare, per exemple, ho faig per que vull i per que voluntàriament ho he decidit, no em cal, ni vull un reconeixement.

I no entro en el tema de diners, on en igualtat de base de cotització, acaben cobrant més.