dijous, 10 de novembre de 2016

Llegir o no llegir

Fa anys, quan veia que aquí Catalunya, havia el Quijote traduït al català, pensava que no podia ser possible, quin mercat té això? tots els catalans som capaços de llegir-lo en castellà, costa una mica, però igual que li costa a qualsevol castellà llegir en el castellà de Cervantes, que no és massa igual al que es parla i s'escriu ara. Jo no compro mai la traducció en català de llibres escrits en castellà, és una llengua que conec a la perfecció i en la qual em puc expressar i llegir perfectament bé, igual que en català. Permet poder gaudir de tot el llibre, com poder veure una peli en versió original. Actualment, qui digui que no és capaç de seguir un llibre en castellà, tampoc ho és de fer-ho en català.

La meva formació acadèmica, va ser tota en castellà, a l'escola, a la facultat no, però sovint pels experts en llengua, literatura i humanitats, en casos com el meu, no compta, per que jo provinc del que abans s'anomenaven ciències pures i no se'ns considera cultes o intel·lectuals. Els cultes i intel·lectuals, són els provinents de lletres, filòlegs, filòsofs, historiadors i altres coses per l'estil. Aquests incultes, sí més no, vam fer un any de llatí, assignatura que em sembla no fan ara ni molts dels que fan un recorregut més de lletres. Nosaltres sabíem, ni que fos de forma anecdòtica, que el símbol químic de l'or, Au, és així, per que prové del llatí aurum. De la mateixa manera, quan a les classes de botànica, ens explicaven com es posava nom a una espècie i ens deien que en forma vocativa, teníem unes nocions de que anava la cosa.

La noia que cuidava a ma mare, em deia que tenia molts llibres i si me'ls havia llegit tots, doncs sí, quasi tots, les guies no es llegeixen i els diccionaris tampoc, va deixar de pensar que tenia molts llibres quan va anar a casa de ma germana, que en té molts més que jo, però ella sí que és més culta i intel·lectual, no en va, és filòloga. Si no recordo malament, dec tenir sobre uns 500 llibres, de vegades, em sembla que en són molts, d'altres, no trobo que en siguin tants. M'encanta, quan vaig a casa d'algú i veig que té prestatges per tot arreu plens de llibres, al contrari em passa quan vaig a casa d'algú i veig que no té llibres o en té molt pocs.

Que jo recordi, mai em van haver d'obligar a llegir res. Si era per plaer, és a dir un llibre triat per mi, està clar que no i si eren les lectures obligatòries a l'escola, podien ser no tant del meu gust, però les llegia i quan acabava decidia si m'havia agradat o no, com ara. Els llibres són com els melons, fins que no el llegeixes, no saps com sortirà. Quan deuria tenir uns 11 anys, feia 5è o 6è, per setmana santa, els deures van ser llegir un llibre, el que volgués cada nena i fer-ne el resum, amb el meu pare vam anar a comprar un llibre nou que no tingués i per tant que no hagués llegit, vaig triar, induïda una mica pel meu pare, Viaje a la Luna de Julio Verne, per sortir del cercle viciós de les lectures habituals, en aquest, li en van seguir d'altres del mateix autor i que no eren deures de l'escola, jo demanava un llibre i me'l compraven, i no parlem dels mortadelos i altres publicacions per l'estil, ningú m'obligava a llegir i per contra, jo llegia. Quan deuria tenir ja 13-14 anys, la meva germana em va comprar el més famós de Levis Carrol i els contes de l'Edgar Allan Poe, devorava amb ànsia els contes de Poe. A l'escola, em van fer llegir, és clar, va ser allà, on vaig descobrir en Pere Calders amb les seves Cròniques sobre la veritat oculta o el Mecanoscrit del segon orígen del Pedrolo i m'hi van enganxar, o Nada de Carmen Laforet, que llavors no li vaig trobar el què, però anys després la vaig tornar a llegir i em va encantar.

Vull dir, que sempre he llegit, el que m'ha vingut de gust i el que m'han fet llegir a l'escola. Ara a les escoles, els llibres que els nens i joves els fan llegir, en diuen lectures obligatòries, això ja fa posar de punta al qui li toca haver de llegir-les. Els pares, compren les lectures obligatòries, sovint novel·letes de l'estil en Zoo d'en Pitus (que aquesta era una obra d'art) però per posar exemples, aquelles de la formiga Piga i altres bestieses, això a primària i també els compren altres llibres adequats per l'edat dels seus plançons, però sovint, a la criaturada, això no li agrada. A la secundària, la cosa es complica una mica més, i les lectures obligatòries, sovint són adaptacions i ni així els professors acaben sortint amb èxit de l'empresa, ara una feina feixuga, de fer que els alumnes llegeixen o agafin gust per la lectura. Llavors apareix l'opinió, que llegeixin el que sigui, mentre llegeixin alguna cosa. Però, si no t'agrada, no t'agrada i no llegiràs res de res. La meva opinió, és que no els agrada per que la seva comprensió lectora és dolenta, és a dir, no entenen el que llegeixen i per tant, és més fàcil veure la tele o jugar al que sigui que no impliqui llegir. No tenir una bona comprensió lectora, no és només un problema en les assignatures de lletres, és un problema per tot, entendre l'enunciat del problema de matemàtiques o les instruccions de qualsevol joc i ja en l'edat adulta pot implicar no saber posar la rentadora. Ara, em demano, quan tota aquesta generació hagin de fer l'examen teòric de conduir, com s'ho faran? si les preguntes són tan enrevessades com eren...





2 comentaris:

pons007 ha dit...

El problema amb les lectures escolars es que són un conyàs (es pot dir “conyàs” en aquest blog?) Jo sóc de la generació ESO i vaig sortir que els llibres ni amb un pal els tocava, fins més tard, a meitat de la universitat i sobretot fins que no vaig començar a treballar no vaig començar a llegir res realment per gust.

PS: Casa meva no t’agradaria gens perquè llibres físics en paper només tinc uns quants Pratchetts, tot lo altre es epub.

Joana ha dit...

Pons: es pot dir conyàs i més coses. Es tracta de llegir, el suport amb que es llegeixi és indiferent. Si sé q llegeixes casa teva m'agradaria igual