divendres, 28 de desembre de 2018

CONCERTS 2018

Arriba el moment de fer resum i repàs de tot el que ha passat aquest any. Com que no he anat fent cap entrada dels concerts, que m'hauria agradat de fer-los un per un, però quan ja ha passat dies, perdo el control. Doncs aquí van els concerts.
Pocs? molts?. No ho sé, dependrà de cadascú. em surt una mitjana de 1,4 concerts per mes, però clar els festivals, fan que el total sigui diferent. Si els comptem de forma individual, seria de 2,75 per mes.

1.- Niño de Elche
2.- Eleanor Friedberger
3.- Arcade Fire
4.- Primavera Sound:
      Belle & Sebastian
      Ezra Furman
      Sparks
      Nick Cave
5.- Nacho Vegas
6.- Vida festival
      J. Bernardt
      Calexico
      Los Planetas
      Novedades Carmiña
     da Souza
     St. Vincent
     Franz Ferdinand
     Albert Pla
    Bart Davenport
    Elvis Perkins
    Iron & Wine
    They Might Be Giants
7.- Eels
8.- Mishima
9.- Jeffrey Lewis & Los Bolts
10.- La Mercè'18:
       Hazte Lapón
       La Bienquerida
11.- The Wave Pictures
12.- The Limiñanas
13.- Sr. Chinarro
14.- Spiritualized
15.- Los Planetas
16.- David carabén
17.- Loquillo
18.- Mishima
19.- Els Jóvens
20.- Bob Dylan

Aquesta és la llista i ara faré com fan els savis musicals a les revistes especialitzades, però clar a la meva manera, que no soc una saberuda del tema

Grup descobriment: da Souza. Son uns nanos de ses illes


El nen que em té el cor robat: Ezra Furman




Vaca sagrada i més que consagrada: Bob Dylan. No hi ha vídeo per que no deixa i et persegueixen si veuen un estri amb possibilitats d'enregistrar video o fer foto.

Els internacionals que omplen grans espais: Nick Cave, Arcade Fire. En Nick Cave, sempre et deixa amb aquella cosa al cos, sempre tan fosc i salvatge i que et fa regirar tot amb un calfred de dalt a baix. Arcade Fire...una banda impressionant amb un espectacle increïble.






Els que s'ho passen bé i estan de festa fora de casa per molts cops que vinguin: The Wave Pictures


Per nostàlgics: Sparks. Ja tenen una edat, i fa anys que van pel món, però tot i això, com uns nanos!!!



Per "poperos" i una mica happies: Belle & Sebastian




De gran diva de la música: St. Vincent, al més pur estil de la Madonna, amb un espectacle genial.





Divertits: They Might Be Giants. Uns tios que fan cançons que tracten del sistema solar i altres coses per l'estil.





Menció especial per que s'ho mereixen, però no hi ha cap categoria: Eels, Calexico i Franz Ferdinand









Entre els de petit format: Eleanor Friedberger, en aquest cas, tan petit, que hauríem cabut tots al menjador de casa. I The Limiñanas, una sala una micona més gran, però que abans era petita i així s'ha quedat, aquests francesos del sud van venint per casa nostra.








En la categoria de peninsulars, i així hi té cabuda tot.

Flamenco, per dir alguna cosa. Niño de Elche. No es pot explicar, s'ha d'escoltar.




Com "La alegría de la huerta":  Nacho Vegas, la categoria de la qual és guanyador, ho diu tot.




Als més estripats: Novedades Carmiña, aquests gallecs amb nom de botiga de poble o de barri ranci.


Com a incorruptibles: Los Planetas, en format festival al Vida, amb els seus seguidors incondicionals allà tots o en format auditori i fent allò tan de moda ara, celebrar els 25 anys d'un disc, amb un concert només del disc en qüestió.






Com indefinible i indescriptible:  ALBERT PLA, i sí en majúscules, per que ell s'ho val, això i més o qui sinó és capaç de pujar a un escenari vestit de peixatera, vestit o bata i botes de pluja, anomenades katiusques per la meva àvia. No hi ha ningú més al món que et pugui portar a un estat tal.



Els domèstics: Mishima, més que res, per que són els de casa i sempre els tens a prop, 3 cops en un any? doncs això, que els trobes de copes en els bars? I en qualsevol format, però el concert de Nadal a l'Apolo, com si fos un concert de l'Springsteen.









Els que venen per La Mercè: Hazte Lapón i La Bienquerida.







En la categoria de: " Però quina mala sort! mira que ha fet concerts aquest any, amb disc nou, a Barcelona i àrea metropolitana, i no he pogut anar a cap més que aquest sense banda!!!":  
Sr. Chinarro.




En: Es pot ser més xulo que jo?:  Loquillo. Barrejant generacions, un senyor, alt i ja no tan prim com era, vestit de negre, com diu una cançó seva, voy de negro y de negro me verás. Però el que tothom vol, són les clàssiques i ara fa aquests concerts, amb els temes clàssics on tothom canta a cor que vols i ell descansa a estones la veu, i pot beure i fumar.




En l'apartat Teloners:  Els Jóvens, una "canalla" del País Valencià. Molt divertits.