L'ILLA DE L'ÚLTIMA VERITAT. FLÀVIA COMPANY

Uns quants dies abans de començar les vacances, em vaig acabar el llibre L’Illa de l’última veritat de la Flàvia Company. El vaig comprar per Sant Jordi i com que ja sabeu que compro més llibres que no pas la velocitat a la que llegeixo, doncs fins ara no li havia tocat. M’ha agradat molt. És de lectura amena i fàcil, la qual cosa no vol dir que sigui d’aventuretes i sense cap fons, que també en llegeixo d’això.

En faré cinc cèntims, és un home, un reconegut metge i professor d’universitat, que la seva passió és la vela. En un creuer amb el seu vaixell, pateix un assalt pirata i naufraga en una illa. Incomprensiblement, sobreviu a l’atac. Tothom el dona per mort durant anys, fins que torna. Però torna canviat i no vol parlar del seu naufragi i l’estada a l’illa. Només explica la seva estada a l’illa a la seva companya, a qui ha conegut després del naufragi, i just abans de morir. El final és sorprenent i tampoc no sé si el vaig acabar d’entendre.

Em quedo amb una reflexió que fa el protagonista i que si més no, a mi m’ha fet pensar molt:

“No sé per què, la gent capaç d’enamorar-se em desperta confiança. És el contrari que em passa amb la gent que no és capaç d’emborratxar-se. Penso que és perquè tenen por que se’ls escapi algun secret inconfessable”

No, per què jo no sigui capaç d’emborratxar-me, que ho sóc, Que no sóc alcohòlica, vale?. Deixant de banda aquella gent a qui incomprensiblement no li agrada el vi i aquestes coses. Aquells a qui els agrada, però sempre són tan mesurats en tot i no han pillat mai ni el puntet, no sé, em fa també a mi desconfiar.

Paga la pena llegir-lo.